¿Cap on vas, Catalunya?

Certament, s’ha produït un canvi, amb una ERC més disposada a dialogar, però amb Junts preparat per agitar el vesper independentista a la més mínima ocasió. Episodis com el de l’aeroport, en el qual ha predominat més la sobreactuació de cara a la galeria que el debat tècnic (i no només per part del Govern), han fet que el pessimisme plani de nou sobre l’empresariat, que recupera aquella vella frase que creien aparcada: «Això no pot ser».

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

I és que, a més, han començat a sonar tambors de pujades d’impostos quan ha de començar la negociació pressupostària en la qual la CUP té un vot decisiu. El cert és que en aquesta etapa dominada pel procés s’han prorrogat o aprovat fora de termini tots els comptes públics catalans. Els últims que van tirar endavant en temps i forma van ser les del 2010.

De fet, es va viure com un gran avenç que les del 2020 s’aprovessin a l’abril del mateix exercici, en comptes del desembre del precedent, com hauria de ser. Així doncs, l’anormalitat és avui el normal i comú a Catalunya. Com els sainets quan hi ha una visita de la cúpula de Volkswagen, que preveu invertir 5.000 milions a la fàbrica de Seat a Martorell i ningú de l’Executiu català hi acudeix a rebre’ls per no coincidir amb el Rei. O conjuminar estratagemes i estratègies per evitar el cap de l’Estat, per exemple a l’Automobile. Defensar l’independentisme és legítim, però també ho és gestionar el dia a dia, sense realitats paral·leles. El món econòmic, que pensava que podia començar a respirar tranquil, comença de nou a contenir la respiració perquè torna a sorgir el dubte: ¿Cap on vas, Catalunya?.