Quan Pablo va trobar Mariano

L’oracle marianista ha sigut clar: ha d’esperar que es descompongui sol l’actual Govern. Res com un retir tranquil per valorar la importància dels temps en política. La consigna transmesa per Feijóo respon a una visió més pròpia de qui camina en la brega diària, sense temps per a filosofies: a Vox, ni aigua. Casado va obrir la temporada convençut que el Govern cauria i que les eleccions eren qüestió d’empènyer de qualsevol manera Com un personatge de Calderón de la Barca ha transitat per la vida pública d’ofensa en ofensa, desafiant a duel els que se li posaven davant i clamant pels murs de la pàtria seva. El temps que tot ho aquieta, l’ambició de Díaz Ayuso, la corroborada capacitat de supervivència de Pedro Sánchez i el camí de santedat que sembla haver emprès Yolanda Díaz, sempre a punt per a l’abnegació abans que a la ruptura, semblen haver-lo tret del seu error. Ni tan sols la detenció de Carles Puigdemont va provocar en el líder popular més que una trista tercera pregunta en una altra rutinària sessió de control.

Que la convenció del PP sigui itinerant i acabi a València té molt de simbòlic. Calia sortir de Madrid i el seu ambient tòxic per canviar d’estratègia. La història tendeix a repetir-se en els grans partits. El 2008, Esperanza Aguirre es disposava a desafiar el lideratge de Rajoy al congrés de València a cop de xou mediàtic i amb la benedicció de la mà que gronxava el bressol, José María Aznar. El discret Rajoy va iniciar també llavors un pelegrinatge pel partit i les terres d’Espanya, fins a aconseguir reunir tots els barons al seu voltant, mentre Feijóo proclamava allò de «Cap com Mariano». València de nou, una ‘lideressa’ emergent a la capital guiada per la mà que continua gronxant el bressol i un partit que prefereix decantar-se per un dels seus. Al PP sempre guanya aquell que coneix millor el partit; una lliçó que Díaz Ayuso encara no ha après.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

El dilema de Casado no rau únicament a elegir entre anar al centre o a l’extrem. El seu problema és la credibilitat de la seva elecció. L’hem vist fer aquest viatge i el contrari tantes vegades que els seus votants no se’l prenen seriosament. Quan Feijóo assenyala el populisme tots sabem de qui parla. Quan Casado l’assenyala com un dels enemics d’Europa cal mirar el dia per veure a qui es refereix exactament. Arribarà a València amb el seu to més moderat, abraçat als líders que han guanyat eleccions des de la dreta d’ordre, parlant de miracles i economia, mentre Díaz Ayuso es baralla amb el Papa perquè no pot enfrontar-se amb ell; és la llei del ferro del PP: com més t’aplaudeixen més en perill estàs. Però la veritable incògnita serà quant durarà a Casado aquesta vegada la voluntat de mantenir-se en el bon camí, sense anar-se’n a l’extrem cada vegada que Abascal publiqui un tuit.

A Vox només li queda el recurs de dir ‘bruixa’ a una diputada i negar-se a abandonar la Cambra o encarar-se amb periodistes a dreta i esquerra per aconseguir titulars. S’aïllen sols. Al Govern i els seus socis no els queda cap més opció que tirar endavant un pressupost, a Catalunya no es pot trencar el diàleg per moltes vegades que es detengui Puigdemont i hi haurà més acords com els ertos o l'SMI, perquè ningú vol altres eleccions. L’Executiu ni cau ni s’esfondra, aquesta legislatura es completa i el PP guanya les eleccions des del centre. Si Casado assumeix a la fi aquestes certeses pot ser que, una vegada més, Rajoy tingui raó: on n’hi ha dos n’hi ha tres.