Ficció

Treballar cansa, llegir no

Una tercera part de cada dia l’entreguem a guanyar-nos la vida i, no obstant, que poc present sol estar a les novel·les, sèries i pel·lícules

4
Es llegeix en minuts
05-pasta-de-los-soprano

05-pasta-de-los-soprano

Vuit hores al dia és el més habitual. També hi ha qui hi dedica més i altres, menys. Hi ha els qui l’han perdut o la que tenen és precària o insatisfactòria i trobar-ne una altra és la seva principal ocupació. A això cal sumar-li el desplaçament des de casa. Si hi ha sort i vivim en una ciutat petita, quinze minuts o mitja hora d’anada i el mateix de tornada. Si és gran, bastant més. Em refereixo a la feina. Un tercera part de cada dia l’entreguem a guanyar-nos la vida i, no obstant, que poc present sol estar a les novel·les, sèries i pel·lícules. Ho deia Belén Gopegui la setmana passada a la Fira del Llibre de Madrid durant la presentació de la seva nova novel·la ‘Existiríamos el mar’ (Literatura Random House) i ho assenyalava Fernando Cembranos, psicòleg i sociòleg i presentador de la novel·la: els manuals de psicopatologia i els llibres d’autoajuda poques vegades parlen del treball. Parlen de la infància, de la família, de trastorns, desajustos, neurosis, obsessions i frustracions, però entre les condicions que els propicien o els frenen no al·ludeixen a la feina que envaeix el nostre dia i els nostres pensaments. Se n’ocupen els textos econòmics i els programes electorals amb les seves propostes i teories per combatre l’atur, però de les seves condicions concretes, de les seves dinàmiques i el seu desenvolupament quotidià, tantes vegades injust o alienador, ni una paraula.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Hi ha una excepció: policies i delinqüents. Al seu gremi, el cine i la literatura li dediquen pàgines i pàgines. Sabem perfectament com funciona una comissaria per les sèries que hem vist. No parlem ja de la màfia o els traficants de drogues. La seva jerarquia, els seus quarters generals i els seus codis ens són molt més familiars que els dels treballadors de la fàbrica de les aixetes del nostre lavabo. Coincideixo amb Belén Gopegui quan es pregunta què passaria si, en lloc de tantes sèries sobre assassins i psicòpates diversos, veiéssim sèries sobre inspectors de treball. ¿Modificaria la nostra visió de la realitat? Hi ha tot just 1800 inspectors de treball a Espanya. Amb el panorama laboral i empresarial tan variat i enrevessat que tenim, fer una sèrie sobre ells i les seves investigacions té molt potencial. Prenguin-ne nota els productors. 

«Treballar amb l’imaginari genera causalitat –afirma Gopegui– i no sempre és una causalitat positiva. En altres paraules: veus una pel·lícula, llegeixes un llibre i alguna cosa de l’univers d’aquests personatges se t’enganxa. Mitjançant la ficció coneixes mons llunyans, inaccessibles i, tot i que sàpigues que és una recreació, en algun àmbit la teva ment s’ho pren per coneixement. Per això la ficció no és innòcua, ni neutra. Qui narra imposa la seva visió i els seus valors acaben emanant, tot i que sigui per omissió, del món que proposa. En la literatura de Gopegui i en els guions de cine que ha escrit (alguns a mitges amb servidora) els personatges no només treballen, sinó que les seves dificultats neixen d’aquest lloc que devora les nostres hores i pensaments. Conflictes, topades i complicitats es donen entre persones que fitxen juntes, no que se’n van juntes al llit, com sol ser habitual.

Notícies relacionades

Els protagonistes d’‘Existiríamos el mar’ tenen al voltant de 40 anys i comparteixen pis perquè, com molts altres de la seva generació, els seus sous magres no donen per a un lloguer individual ni de bon tros per a un pis en propietat. ¿Els sona? Són Ramiro, que treballa en una gran cadena especialitzada en construcció i bricolatge; Camelia, administrativa en una gran constructora i afiliada a un sindicat; Hugo, desenvolupador de webs; Lena, biòloga que treballa en un laboratori; i Jara, que fa una setmana que ha desaparegut. En les seves vides més que emocionis com les de les sèries i pel·lícules «hi ha boira, complicacions, les coses solen girar al voltant de la necessitat de no perdre, que no s’assembla a guanyar, sinó a mantenir-se en aquesta zona en què no hi ha victòries ni derrotes absolutes i la tensió cansa».

¿Podrien ser les nostres feines d’una altra manera? ¿Què caldria fer perquè fossin millors? ¿I per què són com són? Són les preguntes sobre les quals elabora la seva narració Gopegui per intentar, si no donar-los resposta, fer que els lectors ens impliquem a trobar-la. Hi ha escriptors que escriuen perquè ens evadim d’una realitat que no ens agrada. D’altres perquè ens hi quedem, unim forces amb altres i la millorem junts. Gopegui és d’aquests. Són els que jo prefereixo.