Llarga vida a la ‘Revetlla Roig’

Des del primer dia d’escola fins a l’últim dia de carrera, les referències fetes a la Roig crec que caben en tres ratlles. I no vaig fer Geologia, vaig fer Comunicació Audiovisual. Montserrat Roig: un nom i cognom, dues o tres obres associades i ja està. El que jo en dic una formació ‘roigfree’. Diria que la dels 90 és una generació ‘roigless’.

El primer que em va arribar de la Roig era el fervor dels seus devots. Si l’he coneguda és gràcies a la gent que s’estira els cabells dient «COM POT SER QUE NO ESTIGUEM PARLANT DE LA MONTSERRAT ROIG TOTA L’ESTONA» tota l’estona. 

Jo pensava que exageraven, que la volien perquè era seva. Ja se sap, la proximitat magnifica les coses. El cas és que em van proposar participar en l’acte de la ‘Revetlla Roig’ al CCCB de Barcelona en motiu del seu 75è aniversari i vaig acceptar, contenta, amb ganes de tenir una excusa per submergir-me en la seva vida i obra. Setmanes després, havia passat a engrossir les files de l’exèrcit ‘montserratí’ i exclamava en veu alta caminant pel carrer, a la cua del pa, sacsejant les espatlles d’un turista: «COM POT SER QUE NO ESTIGUEM PARLANT DE MONTSERRAT ROIG TOTA L’ESTONA?» Pareu atenció, que hi haurà rèpliques de ‘Revetlla Roig’ al llarg de l’any i del territori.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La Roig fa ràbia. La ràbia que surt de l’enveja pura i dura. Aquesta ràbia fa. Va conèixer Maria Aurèlia Capmany i Salvador Espriu quan tenia 15 anys. Les seves entrevistes són un regal. Quan li van oferir fer el programa ‘Personatges’, ella va dubtar perquè creia que el seu registre era el de la paraula escrita, però va trigar ben poc a rebatre’s a si mateixa. Era a tot arreu, tant políticament com periodísticament com artísticament. Va ser a la Caputxinada. Durant la tancada a Montserrat pel Procés de Burgos va rebre el premi literari de Santa Llúcia: hi va entrar com a tècnica editorial i en va sortir escriptora. Amb 31 anys va escriure ‘Els catalans als camps nazis’. (Jo en tinc 31, també, i sento un llamp d’orgull quan faig una factura sense cap error a la primera). La Roig era un tros de professional com una catedral; ¿però això la feia una persona freda? Gens ni mica. És veure-la i enamorar-se'n. Jo no havia vist a la televisió aquests moments de tendresa enjogassada, lleugeresa, complicitat, proximitat, de veritat. I les mirades que li adrecen tampoc les havia vist. Intel·ligència al servei de la passió i viceversa. ¿I aquest talent, aquestes ganes de viure i aquest carisma huracanat la fan ser algú arrogant? Tampoc. Sentir-la parlar és engegar la ruleta Roig: ¿què tocarà, ara? Vitalitat, humilitat, clarividència, sensibilitat, llamp de geni, una mica de cada? ¿Què passa quan es troben el compromís polític i una privilegiada expressió literària? La Roig, passa. 

Si jo hores d'ara ja la trobo a faltar, no em vull imaginar com esteu vosaltres.