La victòria pòstuma de Merkel

Merkel, filla d’un pastor protestant d’Alemanya de l’Est i física de professió, no té el carisma polític dels pares de l’euro, començant per Helmut Kohl, el seu mentor polític, però malgrat el seu perfil més tecnocràtic i auster no ha canviat de jaqueta ni ideològica ni físicament (així ho reflecteixen els seus vestits). Acusada d’‘austericida’ a l’inici de la crisi econòmica de la tardor del 2008, període en què va rebre fins i tot el sobrenom de ‘Merkiavel’, va sorprendre a propis i estranys a l’obrir les fronteres als refugiats el setembre del 2015.

En concret, en un acte de la CDU a Colònia, va afirmar la nit del 4 de setembre en plena crisi dels refugiats: «Tot individu que fuig del seu país perquè és perseguit o es troba en perill té dret a demanar l’asil, i és el nostre deure donar-li una resposta». La foto del petit Aylan Kurdi –un nen kurd de tres anys ofegat en una platja turca, publicada el dia anterior– s’havia convertit en la imatge d’aquella tragèdia humanitària.

«Alemanya és un país fort. La idea que hem de tenir al cap és aquesta: ho aconseguirem (‘Wir schaffen das’). Sí, ho aconseguirem, com cada vegada que un obstacle s’aixeca al nostre camí, i que hem de superar-lo», va afirmar dies després davant les crítiques dels seus correligionaris de la CDU i de la CSU bavaresa, que temien que Alternativa per Alemanya (AfD), de perfil xenòfob i antieuropeu, capitalitzés electoralment la decisió de la cancellera. El seu ‘Wir schaffen das’ seria el símbol de la política humanitària de Merkel en aquella tardor del 2015.

Els mateixos sectors progressistes que set anys abans havien arremès contra l’austeritat que pregonava la cancellera van elogiar llavors la seva opció humanitària. ¿Amb quina Merkel cal quedar-se? Les dues són la cara i la creu d’una mateixa moneda: està forjada en l’ètica protestant, sobre la qual va teoritzar Max Weber, en una pugna constant entre l’ètica de la convicció, ancorada en els principis, i l’ètica de la responsabilitat, que considera que el criteri últim ha de fonamentar-se en les conseqüències de l’acció.

Més enllà de l’anàlisi teòrica, a la pràctica l’opinió pública europea no només avala el balanç que deixa Merkel, sinó que prefereix el seu perfil més tecnocràtic al discurs més visionari d’Emmanuel Macron, l’altre motor de l’anomenat ‘eix franco-alemany’. Així es desprèn d’un sondeig que l’European Council on Foreign Relations (ECFR) ha realitzat entre 16.000 ciutadans de la UE, repartits en dotze estats membres: Alemanya, Àustria, Bulgària, Dinamarca, Espanya, França, Hongria, Itàlia, Països Baixos, Polònia, Portugal i Suècia.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Aquest ‘think tank’ progressista, amb George Soros entre els seus patrocinadors, adverteix que «contràriament al que es produïa en el passat, el poder i la prosperitat d’Alemanya contribueixen avui a la seva imatge de soci fiable». Així ho constaten Piotr Buras i Jana Puglierin al seu informe sobre l’enquesta: «L’opinió pública europea sembla estar molt menys preocupada per una presa del poder d’Alemanya en les institucions de la UE que les elits de Brussel·les».

La pregunta clau: ¿Si se celebressin unes eleccions a la presidència de la UE i hagués d’escollir entre Merkel i Macron, per qui votaria? La resposta és contundent: la cancellera sumaria el 41% de vots davant el 14% del president francès. De nord a sud, d’est a oest, Merkel s’imposa a tots els fronts... I una dada reveladora: aconseguiria la majoria absoluta tant als ‘frugals’ Països Baixos (58%) com a Espanya (57%) i Portugal (52%). En resum, la continuïtat de Merkel –crisi de l’eurozona, dels refugiats, del Brexit, de la pandèmia...– la consolida com un pilar de la UE davant el seu inestable soci francès: ha vist passar quatre presidents (Chirac, Sarkozy, Hollande i Macron).