¿I si acceptem que les temporades de transició existeixen?

Hi ha moltes maneres de valorar el comunicat, però per a qui firma això el que va fer Koeman va ser remarcar la seva personalitat i enrobustir la seva dignitat. Va convertir el tràmit previ d’abans de cada partit en una plataforma per aclarir que no pensa deixar-se sacsejar pel vent que precedeix les destitucions en aquest club que tan bé coneix. I per evitar errors gramaticals en el seu rugós espanyol que derivin en malentesos, es va posar les ulleres de llegir. Controlar el missatge, que es diu. Un intueix que Cruyff o Guardiola podrien haver marcat territori de forma semblant davant un president que des del principi de temporada desconfiés de les seves habilitats.

A partir d’aquí, tot dependrà de com se’l vulgui mirar. Per a uns Koeman va submergir l’entitat en el bany de realitat que li ha faltat a Laporta. Per a d’altres, en canvi, va destil·lar un conformisme i una resignació inacceptables. Acabar el més alt possible a la Lliga i abandonar tota esperança a la Champions no casa res bé amb la història de l’entitat ni les proclames electorals de Laporta. Ja saben: allò que perdre té conseqüències i que el Barça no pot permetre’s un any de transició.

Koeman va aixecar el cap del seu paper per demanar, «en paraules i fets», un suport al «procés» de construcció de jugadors que en un parell d’anys poden convertir-se en estrelles mundials. Més o menys el temps que demana la directiva per reparar els comptes del club. ¿No haurien d’anar a l’una? Laporta, que no té un coixí futbolístic al qual consultar els seus dubtes, no disposa de capacitat financera per fitxar, però colla el seu tècnic. ¿S’imagina algú el president exigint a Ferran Reverter o Eduard Romeu que arreglin la barrabassada econòmica ja al setembre?

Enfrontaments del passat

Notícies relacionades

Koeman llegeix un comunicat i no fa roda de premsa

¿Pot aconseguir més aquesta plantilla? Exjugadors del Barça ofereixen la seva opinió

És comprensible que el president vulgui veure el Barça guanyar i jugar bé immediatament. Però potser hauria de deixar de ser esclau de les seves paraules, apartar somiejos d’una grandesa que es va esvair al deixar anar la mà de Messi, i acceptar que les temporades de transició existeixen. No és mala llavor la que li pot deixar Koeman, si s’acaben assentant sis o set futbolistes encara adolescents. I que un altre tècnic de la seva sensibilitat, segurament més metòdic i brillant que el neerlandès, ho aprofiti més endavant. Des de la temporada vinent, per exemple. Un projecte podria constar perfectament de dos entrenadors complementaris.

Des de la cohabitació de Pep Guardiola i Sandro Rosell no hi havia una tensió tan marcada entre el president i l’entrenador. Almenys llavors es van guardar millor les formes. En realitat, aquesta desconfiança evoca els temps de Núñez i Cruyff, on l’enfrontament es va acabar fent descarnat. Una pena, perquè és possible imaginar que un president i un entrenador tan ben armats de discurs i personalitat podrien modelar, en cas de fer-ho junts, un missatge de paciència i esperança que calaria en l’opinió pública i permetria capejar el llarg temporal. Potser ja és tard i l’abisme, irreparable, i a Cadis tot acabi per explotar. Un fracàs de tots.