Editorial Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Asseure’s, parlar i acordar
El diàleg ha començat i, el més important, amb les parts disposades a mantenir-lo com sigui necessari. Però en un temps raonable hauria de donar fruits
barcelona/fdsg.jpg
El recorregut fins a arribar a aquesta taula del Palau de la Generalitat ha sigut accidentat, llarg i complex. El que comença ara, tenint en compte la distància entre les postures de sortida, no ho serà menys. Però dimecres, aquest asseure’s i parlar que molts demanaven (alguns sincerament, d’altres esperant una negativa que els carregués de raó) va començar. I el més important de tot, amb els dos principals interlocutors disposats a mantenir-lo durant el temps que sigui necessari. Un Pedro Sánchez cada vegada més còmode en els seus contactes amb la realitat catalana i un Pere Aragonès reforçat després d’haver imposat la seva autoritat com a president en la composició de la delegació del seu Govern no es van fixar terminis, però sí que es van comprometre en l’ambiciós repte que la taula de diàleg i negociació no només sigui la justificació d’una treva inevitable després del carreró sense sortida al qual es va arribar el 2017, sinó l’inici, en paraules d’Aragonès, d’«una nova fase» per a Catalunya. En aquesta el diàleg no és un repte amb data de venciment, sinó un estat d’ànim, una pràctica per sostenir.
Tot i que impliqui molt (el reconeixement de l’existència d’un conflicte que s’ha de solucionar a través de la negociació), aquest asseure’s i parlar, a falta de concrecions i compromisos concrets, pot semblar poca cosa. O el mínim que es podria exigir ja no per buscar una sortida al conflicte polític a Catalunya, sinó fins i tot en el dia a dia de la gestió dels assumptes ordinaris de l’Administració. Però s’ha de recordar la paràlisi d’on venim. I advertir de què és el que espera al girar la cantonada si el diàleg fracassa, el risc que de ben segur estarà present en tot moment com a antídot per a qualsevol temptació d’estripar les cartes. Un Partit Popular per al qual aquest simple asseure’s i parlar d’aquest dimecres es transmuta en un «negociar un referèndum amb els que aclamen els terroristes que volen atemptar contra el PP i els radicals que incendien BCN». Un Vox per a qui asseure’s i parlar amb l’Executiu català equival a «cedir davant els enemics d’Espanya» acudint a «la taula de la traïció a la justícia que va condemnar els malfactors colpistes, la taula de la traïció al Rei i el poble». I uns sectors de l’independentisme que no veurien aquest inquietant horitzó d’intolerància i entossudiment com la greu amenaça a la convivència que és, sinó com una finestra d’oportunitat per portar Catalunya i Espanya a una situació d’enfrontament irreversible.
Acudir a una taula de diàleg de negociació i comprometre’s a mantenir-s’hi com sigui necessari no és doncs ni una cosa que es pugui donar per fet ni una fita en absolut menor, sinó un èxit del qual felicitar-nos. Que els interlocutors no fixin terminis fixos per arribar a resultats efectius allunya qualsevol escenari de ruptura durant el temps necessari perquè es continuï assimilant per les dues parts què és possible i què no, quins són les necessitats de la societat catalana i quins són els límits d’allò viable. Però no n’hi ha prou de parar el rellotge. El recorregut que ara s’inicia ha de portar a algun lloc. El retrobament ha de ser alguna cosa més que la necessària posada al dia de l’agenda dels problemes, reals i inajornables, que el procés ha anat deixant abandonats a la cuneta. La negociació ha de donar fruits i fer-ho, sense terminis i sense pauses, però dins d’un marc de temps raonable, abans que la frustració pugui aparèixer i pugui carregar d’arguments els qui des d’abans que s’iniciés ja han apostat pel seu fracàs.
Govern Govern Pedro Sánchez Editorials El Periódico Taula de diàleg sobre Catalunya Pere Aragonès Junts per Catalunya