El futur del Prat, en suspens

La ministra de Transport, Raquel Sánchez, va anunciar aquest dimecres que el Govern central suspèn els seus plans d’invertir 1.700 milions d’euros en l’ampliació de l’aeroport del Prat, en la millora de les seves connexions ferroviàries i en les compensacions necessàries davant les hipotètiques afectacions ambientals. Entre els motius citats per la ministra de Transport per arribar a aquesta situació de pèrdua de confiança figura la falta de cohesió a l’interior de l’Executiu català sobre el tema i la possibilitat que membres del Govern s’afegissin a la manifestació prevista per al 19 de setembre. Però la inexistència d’una postura única no és menor en el cas del Consell de Ministres que presideix Pedro Sánchez. D’altra banda, el doble joc de negociar amb una mà mentre s’agita una pancarta de sentit contrari en l’altra (amb el dubte permanent de si contra Madrid o contra el soci de Govern) sembla consubstancial a l’estratègia de l’actual majoria de govern a Catalunya. És cert que tot té els seus límits i hi ha contradiccions i inconsistències que tenen conseqüències. Però si el Govern central no està disposat a encaixar aquest tipus de gesticulacions i les forces polítiques independentistes tampoc estan disposades a abandonar aquesta estratègia, poques possibilitats hi ha d’acord. Això passa en el conflicte que ens ocupa, però, cosa no és menys inquietant, també en qualsevol dels moltíssims temes d’importància capital per al futur de Catalunya que hi ha sobre la taula.

La destrossa causada és real i profunda, més que una simple floreta negociadora. És lògic que l’ambigüitat al si del Govern (que va quedar en evidència aquest dimecres quan Puigneró va repartir els seus retrets entre l’actitud del Govern central i les dels que han rebutjat l’acord des de Catalunya) alimenti el recel del ministeri. I és cert que alguna de les respostes que es va plantejar des d’ERC (que al planejar l’ampliació del Prat en realitat el que volia Aena era fer-la inviable) no semblen gaire consistents. Però no és menys cert que moltes de les objeccions plantejades –que l’ampliació no comporti un impacte ambiental en termes que puguin ser inacceptables per a la Unió Europea– no poden considerar-se des del ministeri, sense més ni més, com una negativa que bloqueja l’ampliació, sinó la reclamació que s’executi en uns termes que poden no ser necessàriament els plantejats inicialment per Aena. 

La suspensió del projecte per part del Ministeri de Transports no és un ‘no’ definitiu i irreversible. La situació s’ha de reconduir a través del diàleg i de l’acord. Barcelona mereix l’aeroport que més s’adeqüi a les necessitats de la seva activitat econòmica (no només el turisme, també la seva capacitat de captar inversions internacionals i internacionalitzar l’activitat de les seves empreses), que més s’ajusti a les expectatives realistes d’evolució del trànsit aeri en el context de l’emergència climàtica (amb una previsible reducció del trànsit de curt radi però sense alternatives en la mobilitat de més abast) i que millor garanteixi el manteniment dels espais naturals que l’envolten. Que sigui impossible conjugar aquests factors podria arribar a justificar que la inversió prevista es desaprofités, tot i que costa molt creure que realment sigui inviable arribar a una síntesi acceptable. Que l’impediment sigui la incapacitat dels interlocutors d’asseure’s per negociar de manera responsable seria desesperant. Encara hi ha temps, però no gaire: davant les dificultats, evidents, la inacció paralitzant no és una resposta. És la recepta segura per continuar anant cap a la irrellevància.