Una ferida per estroncar

En els tres aniversaris de la desastrosa tardor del 2017 que s’han succeït des d’aleshores, l’independentisme ha repetit un singular exercici de memòria selectiva. Ha insistit incessantment en el record de la desmesurada actuació policial de l’1 d’octubre, confiant que aquesta ferida oberta justificava actuacions que, des del punt de vista democràtic, no tenen cap altra font de legitimitat. En canvi, ha passat de puntetes sobre la fallida declaració d’independència del 27 d’octubre, que ofereix una imatge poc reconfortant de la seva pròpia actuació. I sobretot, s’ha negat a analitzar el succeït en els plens parlamentaris del 6 i el 7 de setembre. Una ferida menys visible però més profunda. Dues dates que en la seva memòria només apareixen per fer escarni de l’actuació de l’oposició parlamentària que estava veient vulnerats els seus drets (i els de la majoria de votants que representaven), però que qüestionen totes les seves actuacions posteriors i tot el discurs d’un enfrontament entre Espanya i uns valors democràtics representats en exclusiva per l’independentisme.

Les lleis de convocatòria del referèndum i de desconnexió establien que d’una consulta convocada al marge de la llei, reconeguda només per una part de la societat catalana, en un procés d’escrutini controlat només per aquest sector i sense l’exigència d’un mínim de participació, se’n derivava un «mandat democràtic». Deixaven també sense efecte una Constitució i un Estatut que, tal com van ser votats per la immensa majoria dels catalans, establien que només podien ser modificats per una altra majoria àmplia de l’electorat, que l’independentisme es va quedar lluny d’obtenir. Aquell dia es va obrir una ferida que va acabar simbolitzada per aquest hemicicle semibuit en què la meitat dels parlamentaris aplaudien la seva efímera victòria. La del moviment polític que representaven sobre els representants de l’altra meitat dels catalans. 

Ara, sense la pressió ambiental del 155, del judici i la sentència del procés i de la reclusió dels líders que es van personar davant la justícia, s’obre una escletxa a l’autocrítica. És lògic que l’independentisme no se senti còmode mirant-se al mirall d’aquells dies. Però no n’hi ha prou d’apartar la mirada. A la pràctica, més que en la retòrica, les forces que constitueixen el Govern de la Generalitat no consideren que de les actuacions d’aquells dies es derivi un mandat democràtic vàlid que condueixi a la independència (o no actuen com si així fos). I han començat a reconèixer com a interlocutors vàlids els qui aquell dia en van discrepar, en lloc de proclamar que ni tan sols són dignes de mirar-los als ulls sense avergonyir-se (o almenys s’asseuen a la mateixa taula, tot i que no s’hagin retractat de certes postures de superioritat moral). Però una part no menor de l’independentisme representat en les institucions continua aferrat a la retòrica del «mandat de l’1-O» sense reconèixer els profunds dèficits democràtics de la seva postura. I fins i tot el que transita per la via del diàleg i de la reparació del mal causat, en el teixit social de Catalunya i en el prestigi i operativitat de les seves institucions d’autogovern, demostra que encara té pendent una reflexió (o almenys un reconeixement públic d’haver-la fet) cada vegada que planteja l’evident problema polític a solucionar a Catalunya com un conflicte entre un poble unànime en el seu propòsit i un Estat repressiu. Sense tancar les ferides que es van obrir entre catalans, sense reconèixer la seva existència per començar, no hi ha cap altre futur que la seva perpetuació.