Els fets del 6 i 7 de setembre de 2017 Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

La desconnexió del sentit comú

Els qui al si de l’independentisme apostàvem per solucions pragmàtiques no vam saber plantar-nos

3
Es llegeix en minuts
PLENO MONOGRÁFICO EN EL PARLAMENT EN RESPUESTA A LA APLICACIÓN DEL 155

PLENO MONOGRÁFICO EN EL PARLAMENT EN RESPUESTA A LA APLICACIÓN DEL 155 / Quique García (EFE)

Quan rebo l’encàrrec de reflexionar sobre els fets del 6 i 7 de setembre de 2017, la meva activitat professional m’enganxa a Santander, en un matí plujós i humit de primers de setembre. Accepto, però a contracor, perquè ja els hi diré amb franquesa, no en tinc pas un bon record d’aquells dies i no em suposa cap alegria ni satisfacció recordar-los. 

Em poso escriure en una cafeteria acollidora amb vistes a la Platja del Sardinero, entre badocs que veuen les hores passar, turistes de primers de setembre i algunes banderes (espanyoles, és clar) penjades als balcons. No puc deixar de preguntar-me si abans de la tardor de 2017 aquestes banderes lluïen o no en els balcons. Intueixo que no i que són, molt probablement, una resposta emocional als fets de la tardor del 2017.

Vaig viure en primera persona, coma diputada del grup Parlamentari de Junts pel Sí, el que se n’ha dit els “Plens de la desconnexió”. Recordem que durant el 6 i el 7 de setembre, i enmig d’un ambient enrarit i ben impropi del parlamentarisme, es van aprovar les “lleis de desconnexió” (sic!): la Llei del referèndum d’autodeterminació, que regulava la celebració de l’1-O, i la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República, que pretenia atorgar base jurídica a un futur Estat català (sempre i quan a l’1-O guanyés l’opció del sí). 

Sóc del parer que l’independentisme va cometre un error amb la celebració d’aquell Ple i aprovant aquelles lleis: per molt convençuts que estiguéssim, allà vam trencar un principi d’equilibri entre legitimitat democràtica i el principi de legalitat. I també sóc del parer que aquells qui s’autoanomenen “constitucionalistes” van contribuir a l’espectacle lamentable de retrets i de tensió parlamentària, a més de constatar que foren incapaços de plantejar una sortida política pel país. A alguns, malauradament a molts, aquella bronca parlamentària els anava bé i els esperonava les perspectives electorals. Per acabar-ho d’adobar, els qui en el sí de l’independentisme apostàvem per solucions pragmàtiques, no vam saber plantar-nos davant d’aquella eventual desconnexió. Fa mal escriure-ho amb aquesta rotunditat, però crec que el millor favor que li podem fer a Catalunya és reconèixer aquell error. 

Els plens de desconnexió suposen abraçar de manera desacomplexada i efectiva la unilateralitat com a estratègia política, que tant mal ens ha fet com a país, i que només ha generat frustració en la ciutadania, sigui o no independentista. De fet, i més concretament, molts independentistes de bona fe creien que efectivament Catalunya es convertiria en un estat independent en un obrir i tancar d’ulls un cop proclamada la República. Avui, quan sento alguns líders independentistes que comencen a abandonar les temptacions unilateralistes, tot i que no hi renuncien del tot, penso que implícitament ja reconeixen que les coses no es van fer bé.

Notícies relacionades

Francament, entre els uns i els altres ens vam desconnectar del sentit comú: uns per assegurar que sí, que el trencament del marc legal era millor que no pas la recerca de grans majories, amb la corresponent paciència que això requeria, per canviar les lleis i millorar l’encaix entre Catalunya i Espanya; els altres, per ser incapaços d’entendre el malestar d’una part molt important de la ciutadania de Catalunya i per renunciar de forma deliberada a plantejar solucions i propostes tot potenciant el discurs de la provocació i la confrontació. 

Passats quatre anys em sembla molt pertinent la frase de Konrad Adenauer que diu “tots vivim sota el mateix cel, però no tots tenim el mateix horitzó”, sense que això em suposi haver de renunciar a l’esperança que em transmet el compromís amb els ideals i la defensa de la política com a eina de transformació, pacte i acord.