Llorenç Gascon, empresari i europeista

Ha mort, als 92 anys, Llorenç Gascon, persona de múltiples facetes que sintetitzaria dient que va ser un alt executiu (no significatiu accionista de cap empresa) molt bolcat en l’activitat empresarial, la causa europea i la preocupació per Catalunya. La Generalitat de Pujol, amb qui va mantenir una correcta però una mica distant relació, el va distingir per això amb la Creu de Sant Jordi. 

Va tenir moltes responsabilitats en l’empresa privada. Des de Paños Guasch –quan hi va entrar la seva àvia li va dir que ja tenia feina per tota la vida– a l’antic Banc de Capellades, on va iniciar la seva relació amb Pujol, la direcció d’Exbank (del grup Mas Sardà), la molt estreta col·laboració a Cecsa amb Enric Masó, l’empresari que va rellevar Porcioles a l’alcaldia de Barcelona en el tardofranquisme, la presidència de La Seda de Barcelona fins que els holandesos van deixar Espanya, la de Tabasa (Túnels del Tibidabo), Publicitas España... En aquestes activitats el vaig conèixer però jo ja havia sentit parlar de Gascon molts anys abans perquè en els segons 50 va coincidir amb el meu pare en la junta de l’Associació Catòlica de Tècnics Mercantils. I Gascon ja no deixava indiferent. 

Potser per això vam iniciar una amigable relació que consistia en un o dos llargs dinars a l’any, gairebé sempre a l’històric Tritón, rere la Facultat d’Econòmiques. Conversar amb ell, s’hi estigués o no d’acord, era sempre interessant i refrescant perquè tenia una visió gens convencional del que passava. Era un ferm però gens il·lús catalanista, un convençut europeista i de la relació amb els Estats Units, un culte cosmopolita que parlava alemany i àrab amb fluïdesa, un acèrrim defensor de l’empresa com a motor de progrés... i alhora un gran entusiasta de la muntanya (la Cerdanya i els Alps suïssos) i un caçador que disfrutava de Castella i el formatge manxec. 

Gascon tenia moltes facetes. Durant un temps va tenir una gran dedicació a Unió Democràtica de Catalunya i en el període 68-71 va formar part d’una «rupturista» direcció que, amb Vila-Abadal, Joan Ballvé i Francesc Aragay, va decidir integrar Unió en la famosa Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya amb, entre altres partits, el PSUC, que va commocionar el vell partit democristià. Després es va allunyar de Unió i durant la Transició va ser, amb Alfredo Molinas i Carles Ferrer Salat, clau en la resurrecció de Foment com una activa patronal catalana.

A Foment i la CEOE

Va ser vicepresident de Foment durant 14 anys i membre del comitè executiu de la CEOE, dedicat a qüestions europees, amb José María Cuevas. I des de 1982 al 2000, quan va demanar a Carles Gasòliba que el substituís, va ser el president espanyol de la Lliga Europea de Cooperació Econòmica, que des d’abans de la democràcia connectava l’empresariat espanyol amb l’europeu. Va ser també, fins fa molt poc, vicepresident de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres, l’única reial acadèmia que té la seva seu a Barcelona i que presideix Jaime Gil Aluja.

Vitalitat física

El més impactant de Gascon era la seva gran vitalitat física, semblava més jove del que era i fins fa poc presumia de fer cada estiu algun pic dels Alps, el seu vigor intel·lectual reforçat per l’estret contacte amb empresaris americans i asiàtics i, alhora, el seu etern interès –compatible amb un estudiat escepticisme– respecte de la política catalana i espanyola.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La seva conversa era sempre interessant i refrescant perquè tenia una visió gens convencional de les coses. La seva mort em va sorprendre l’últim dia d’agost –el seu fill em diu que des del Nadal tenia seriosos problemes de salut–, quan pensava trucar-lo per –després del parèntesi de la Covid– reprendre els dinars del Tritón, en què diagnosticava el món. 

Volia saber el que pensava de l’economia post-Covid, de Biden i l’Afganistan, del nou Govern català i de les possibilitats de Pedro Sánchez. No podrà ser.