Canvi climàtic Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Una veritat més incòmoda
S’ha creat un discurs doble. Hem de créixer en les energies renovables, diuen, però sense descuidar l’economia
Aviat farà 15 anys de l’estrena d’‘Una verdad incómoda’, el documental presentat per Al Gore que ens va obrir els ulls als problemes de l’escalfament global i l’efecte d’hivernacle de la capa d’ozó. La pel·lícula va guanyar l’Oscar i, per primera vegada, va traslladar a l’esfera pública les advertències de la comunitat científica. Recordo les sensacions apocalíptiques al sortir del cine i com, durant un temps, ens vam aprendre el protocol de Kyoto i vam descobrir les prediccions realistes (i catastrofistes) de James Lovelock i la seva teoria de Gaia. Anys després, el 2015, quan van arribar els acords de París per a la reducció de l’emissió de gasos, l’emergència climàtica encara era més evident, però també el nostre escepticisme davant l’acció dels polítics i classes dirigents.
Aquests dies, mentre assistim als desastres climàtics a tot el món, he tornat a veure ‘Una verdad incómoda’ i m’ha semblat gairebé ingènua, de tan curta que es queda en el missatge. En algun moment, no obstant, Al Gore avisa d’una gran veritat: «Això –diu– no és un problema polític, és un problema moral». El fet és que al llarg dels anys l’han convertit en un problema polític; és a dir, econòmic; és a dir, capitalista; és a dir, moral. Amb el temps hem entès que la frenada radical i el canvi de paradigma exigeix un esforç social que va en contra d’interessos geopolítics, i s’ha creat un discurs doble. Hem de créixer en les energies renovables, diuen, però sense descuidar l’economia. Ho veiem en totes les ideologies, n’hi ha prou amb llegir les opinions d’alguns dirigents sobre la polèmica de l’ampliació de l’aeroport del Prat.
Des de fa anys els científics i activistes ens diuen que s’acaba el temps, que hem de reaccionar, que cada vegada estem més al límit. O són molt prudents o sembla que ningú s’atreveixi a anunciar que ja és massa tard i això se’n va en orris. Em pregunto si la raó és que el discurs derrotista no faria cap efecte. Amb la mirada curta, condemnats, continuaríem actuant com sempre, vivint els nostres últims capvespres a la Terra, esperant la distopia final. I als nostres nets, que els bombin.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
