Sense saber què fer amb les autopistes, mig segle després

La pregunta pertinent que l’Administració, a hores d’ara, ja hauria d’haver respost, és fàcil de plantejar: ¿són les autopistes de circulació segura i de manteniment alt ‘standing’ una obligació de l’Estat del benestar? En cas que sí, no hi hauria dubte: aquestes vies s’han de mantenir en perfecte estat a càrrec dels pressupostos generals. A continuació, és clar, sorgeix un nou interrogant: ¿poden aquests pressupostos fer-se càrrec de totes les autopistes, incloses les construïdes per la Generalitat, sense inflar el dèficit públic més enllà dels marges acceptats per Brussel·les? 

El fet que el Govern estigui reflexionant sobre el suggeriment de la Unió Europea d’instaurar el pagament moderat per usuari fins i tot a les autovies ara gratuïtes, justament per rebaixar el dèficit i el deute enormes per culpa de la pandèmia, s’hauria de considerar com a alguna cosa més que una xifra perquè segurament permet entreveure l’opció final sobre aquesta disjuntiva. Fins i tot acceptant aquesta concatenació de desgràcies, la inòpia en la qual s’han instal·lat tants governants durant tants anys davant una decisió de gran repercussió social fixada al calendari amb dècades d’antelació resulta feridora.

Els malpensats sospitaran que en realitat la decisió ja està presa i l’únic que pretén l’Executiu és esperar al moment propici per implementar-la, donant temps que les exquisides autopistes recuperades per a l’ús general es converteixin durant els pròxims mesos en vulgars vies de circulació, degradades per un manteniment insuficient i una massificació insostenible. Esperar al crit de socors dels espantats conductors habituals i dels professionals del transport, confiar en els estudis dels experts sobre els perills que sotgen la gratuïtat total en aquestes infraestructures per després instaurar els peatges tous, ja es diguin vinyeta o com es vulguin dir. Una de les manipulacions més velles de les democràcies és governar per satisfer una exigència nascuda d’un estat d’ànim prèviament incentivat pel mateix poder.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Sigui el que sigui, així estem, sense saber què fer amb les autopistes, mig segle després que s’hagi concedit l’explotació a unes empreses que ara es promocionen com a candidates a gestionar-ne el manteniment. El cost és de 65.000 euros per quilòmetre i any. Una suma notable que, de totes maneres, no enfonsaria l’Estat en la misèria més del que hi és; ni tan sols la Generalitat, encara que totes les autopistes catalanes fossin obertes i la seva titularitat transferida, sempre que els seus dirigents es dignin a ocupar-se de les coses del bon govern.

Si fos així, s’intueix que es pot fer, fins i tot sembla raonable pensar que hi haurà més d’una partida de despesa susceptible de ser alleugerida per alliberar fons i no agreujar el dèficit públic amb aquesta nova obligació. No obstant, no s’hauria d’obviar el dubte sobre la justícia de fer pagar a tots els contribuents un servei que, per utilitzar-lo, cal tenir vehicle i utilitzar la infraestructura privilegiada en la seva àrea de mobilitat recurrent. El debat no hauria de portar-nos ni cinquanta setmanes; en tot cas, el terrorífic seria córrer el risc del deteriorament d’aquestes autopistes, en termes de seguretat i fluïdesa de la circulació, fins al punt de convertir-les en succedanis indissociables de la resta de la xarxa, fomentant la igualtat en el mal servei.