Educació política Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Tornar als gossos sense raça

En la meva família, parlar de política sempre ha consistit en un esport. Polemitzar i atacar, acusar-se de coses que tots saben que no són certes i, després de la baralla, que no fos necessari escenificar una reconciliació

3
Es llegeix en minuts
Tornar als gossos sense raça

El meu primer record de la paraula «política» consisteix en una discussió absolutament demencial entre els dos bàndols de la Guerra Civil espanyola, amb arcabús verbal, representats per la meva família a casa de la meva iaia. No sé quan exactament, perquè eren constants. En unes trinxeres els meus oncles catòlics i de dretes, i en les altres la meva mare i la meva tia, roges i atees, amb el meu pare sembrant la zitzània a tort i a dret, el iaio mirant la tele sota els crits i la iaia sospirant que hi hagi pau entre els seus fills. En un moment donat els crits anaven baixant d’intensitat, algú canviava de tema i tot tornava a la treva i l’alegria. Ni una sola de les barbaritats que s’havien dedicat –s’acusaven de ser còmplices dels assassins de Lorca, de voler cremar vives les monges dins dels seus convents, etc.– pesava en els ànims.

En aquell temps, jo tindria vuit o nou anys, amb el meu amic Samuel Marín Jover em va agafar per jugar a «parlar de política». Això consistia a començar a dir coses que sentíem dir (visca el PP, visca el PSOE) i acabar rodant a pals pel terra de l’habitació en el clímax. Devia ser quan Aznar volia entrar a la Moncloa i el pare li deia a la mare que ell votaria aquest paio amb carisma mentre ella l’insultava, s’estirava els cabells i li deia «fatxa», de nou sense que aquestes escenes els torcessin mai l’ànim o la relació. De manera que, almenys en la meva família, parlar de política sempre ha consistit en un esport. Polemitzar i atacar, acusar-se de coses que tots saben que no són certes, embardissar-se com judokes de la retòrica, aixecar la veu i, després de la baralla, que no fos necessari escenificar una reconciliació.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Sempre ho dic, tot i que ningú m’ho pregunti: no hi ha cap educació política per a un espanyol del segle XXI, no hi ha millor herència, llegat més imprescindible, que haver-se criat en una família barrejada, sense raça, amb representants aguerrits dels dos bàndols de sempre disposats a dir el que pensen a crits, és a dir: una família sense pedigrí ideològic. Un avi roig i un altre avi fatxa són la millor forja per construir ciutadans pacífics, transigents i democràtics, si no l’única. Perquè allà és on, amb una mica de sort, separes els individus de la seva ideologia, exercici que no tothom sap fer, i que cada vegada menys persones semblen disposades ni tan sols a intentar.

Notícies relacionades

Gràcies a la meva família vaig saber dues coses: que discutir de política no ha d’implicar una renúncia al carinyo, i que la intersecció entre la personalitat i la ideologia no sempre és coherent, amb la qual cosa, de la mateixa forma que un pot ser un roig només de boca i no complir principis morals que tant bombeja, també es pot ser un fatxa només de boca i tractar molt bé la gent de grups suposadament amenaçadors o menyspreats. És a dir: que tan habitual com l’anticapitalista amb iPhone és el fatxa que després resulta ser tolerant. És una cosa molt més comuna del que ens diu la propaganda.

Aquelles discussions tremebundes sense risc ni dolor són una cosa a què m’agradaria tornar. Però per a això haurem de deixar de percebre qui pensa diferent com una amenaça, per a la qual cosa haurem hagut de deixar d’esnifar polarització.

Temes:

Família