Polèmica lingüística Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Les raons de Sean Scully

Per un cosmopolitisme mal entès, provincià, alguns estrangers viuen el present internacional de la ciutat, però ignoren voluntàriament el que els envolta, com que algunes persones parlin en català naturalment i no per fotre

2
Es llegeix en minuts
El artista irlandés Sean Scully

El artista irlandés Sean Scully / Marc vila (Bcn)

En aquest agost d’incendis terribles, catàstrofes humanitàries i cataclismes futbolístics, una breu notícia s’ha obert camí en la informació general, tot i que potser el seu lloc ideal hauria estat una revista com 'ArtForum' o fins i tot 'Wallpaper'. Tal com publicava aquest diari dies enrere, fent-se ressò d’un reportatge del 'Financial Times', l’artista Sean Scully —irlandès que vivia a Barcelona des del 1994— i la seva dona, la també artista suïssa Lilianne Tomasko, han decidit marxar i anar-se’n a viure a Aix-en-Provence. La raó: estaven cansats del nacionalisme català, que els feia “impossible” de viure aquí. Ho expliquen així: “A Barcelona, si anàvem a alguna trobada, ens parlaven tota l’estona en català, com si et diguessin ‘fote’t!”. (La notícia no aclaria a qui es refereix amb aquest ells genèric amb qui es trobaven.)

Sí, ja ho sé, fa mandra parlar de tot això (badall, badall), però amb una mica d’atenció postvacacional potser entendrem alguna cosa. La primera sorpresa és que Scully i la seva família se sentin expulsats de Barcelona precisament ara, després d’un any i mig de pandèmia, quan la vida política catalana i el 'procés' amb les seves conseqüències viuen una fase menys activa o com a mínim menys expansiva que fa, posem, tres anys. Si els Scully-Tomasko se n’haguessin anat just després de l’esclat independentista de l’1 d’octubre i les manifestacions posteriors, el context seria tot un altre. 

No coneixem, esclar, les circumstàncies personals de l’artista. Amb 76 anys, Scully és un dels pintors abstractes amb més renom, amb una obra reconeixible (en part perquè tots els seus quadres s’assemblen, com eternes variacions cromàtiques d’una mateixa idea) i amb una excel·lent cotització. És a dir, els Scully són rics. Tal com explicava el reportatge, tenen cases i estudis a Londres, Nova York, Munic i Berlín. No crec, doncs, que “deixar Barcelona” fos una necessitat rigorosa, igual que amb tantes cases per viure tampoc no deu ser fàcil arrelar-se a algun lloc. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Aquest és un detall important: potser Scully vivia a Barcelona sense viure-hi de debò, com tants estrangers que venen a la ciutat atrets per la seva bellesa, l’atmosfera creativa, les platges, Gaudí —poseu-hi el que vulgueu—, però llavors els fa nosa la realitat del dia a dia perquè els espatlla la composició que se n’havien fet abans. Per un cosmopolitisme mal entès, provincià, viuen el present internacional de la ciutat, però ignoren voluntàriament allò que els envolta, com per exemple que algunes persones parlin català naturalment i no per fotre. 

Scully ha deixat una obra important al monestir de Santa Cecília de Montserrat, però la seva petjada a Barcelona és gairebé nul·la. No s’intueix un intercanvi vital i, més aviat, sorgeix la sospita que li calia una excusa per continuar movent-se, buscar nous horitzons per fer avançar l’obra. A Aix-en-Provence, una elecció més aviat tòpica per afegir a la llista de propietats, potser li anirà bé, però arribarà una hora que li parlaran en francès.