¿Què ha sortit malament a l’Afganistan?

Després de l’11-S, el president George W. Bush va exigir al règim talibà que expulsés Al-Qaida del seu territori i capturés Ossama bin Laden. Davant la negativa del seu màxim dirigent, el mul·là Omar, els EUA van intervenir militarment amb l’autorització del Consell de Seguretat de l’ONU, en el que es va considerar el primer episodi d’una llarga i costosa guerra contra el terror que, amb freqüència, es va pretendre disfressar com a intervenció humanitària per guanyar el suport de l’opinió pública. Després d’escapçar el règim talibà, l’administració nord-americana es va xifrar com objectius l’establiment d’un govern democràtic, la creació d’un exèrcit modern i la reconstrucció d’un país devastat per dècades de guerra. Cap dels esmentats objectius sembla haver-se assolit. Pitjor encara: l’establiment d’un emirat islàmic dirigit pel moviment talibà sembla tornar-nos a la casella de sortida.

Com en el cas de l’Iraq, els EUA han demostrat a l’Afganistan la seva capacitat de guanyar les guerres, però perdre les postguerres. L’Exèrcit nord-americà està acostumat a combatre contra exèrcits regulars, però és incapaç de lluitar contra guerrilles locals o grups insurgents que compten amb un fort suport popular i solen ser considerats com una resistència legítima davant l’ocupació estrangera. Els EUA i els seus aliats han demostrat el seu desconeixement del terreny en el que actuen i la seva incapacitat per guanyar-se el suport de la població local. La seva aposta pràcticament exclusiva per la força militar s’ha mostrat insuficient, ja que ha passat per alt les particularitats ètniques i tribals de la societat afganesa.

És el que es dedueix d’una sèrie d’informes elaborats per l’Inspector General Especial per a la Reconstrucció de l’Afganistan (SIGAR) que va treure a la llum el ‘Washington Post’. L’esmentada agència va ser establerta el 2008 pel Congrés nord-americà per combatre el dispendi i la malversació d’una intervenció militar que ha costat la barbaritat de 2,26 bilions de dòlars, gestionats pràcticament en exclusiva pel Pentàgon. Una bona part dels entrevistats va coincidir que no existia una estratègia clara i que l’Exèrcit nord-americà no tenia un coneixement elemental de les dinàmiques polítiques, socials i econòmiques de l’Afganistan. Pitjor encara, l’informe constata que els alts caps han mirat sistemàticament d’endolcir la situació sobre el terreny promovent informes escassament veraços o falsejats per mirar d’amagar el fracàs de la intervenció militar.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La sorprenent presa de Kabul ha fet caure, com un castell de cartes, aquesta ficció. Els rebels talibans, que amb prou feines sumaven els 75.000 combatents, han aconseguit imposar-se sense ni tan sols combatre l’Exèrcit regular afganès, que el quadruplicava en efectius i que havia sigut format per les tropes aliades, ja que la major part de les ciutats s’han rendit sense gairebé presentar batalla.

Ara el moviment talibà té davant seu una tasca titànica: aconseguir que l’administració continuï funcionant i que no es registri una fugida massiva dels quadros tècnics, cosa que irremeiablement provocaria el col·lapse del país. Per això els seus portaveus han fet crides a la reconciliació nacional i han anunciat la creació d’un govern islàmic inclusiu en el qual hi hagi representats els diferents components de l’heterogènia societat afganesa. Queda per saber si es tracta, com tot sembla indicar, d’una mera campanya de relacions públiques o, al contrari, els talibans han extret lliçons de la seva anterior experiència de govern.