Conseqüències de la caiguda de Kabul Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¿Com afrontarà Europa la crisi humanitària afganesa?
Al si de la UE es parlarà molt de contenir la més que possible crisi migratòria, de seguretat i d’estabilitat, i poc o gens de drets humans o del fracàs d’Occident al país asiàtic
Taliban forces patrol in Kabul /
«Tots els dirigents europeus han d’aprendre de manera conjunta de l’actual tragèdia de l’Afganistan. No és només un fracàs americà», diu Michel Barnier. «Seguretat, terrorisme, islamisme, migració, estabilitat regional: aquests també són els nostres desafiaments», continua el que va ser negociador del Brexit per part de la UE a través de Twitter. Unes hores més tard, queda convocat un Consell Europeu Extraordinari per al 17 d’agost, gairebé una setmana més tard que l’ofensiva talibà cobrés forma, i tres dies després de la presa de Kabul. Els temes de segur que també versaran sobre la seguretat i l’estabilitat, poc o gens hi haurà sobre drets humans i molt menys sobre el fracàs democratitzador d’Occident a l’Afganistan. Segur que es parlarà, i molt, de com enfrontar-se a una nova crisi migratòria. I no ens hem de confondre, quan a Brussel·les pensen en migració, ho fan des d’una perspectiva de seguretat. La migració a Europa és vista com una amenaça de seguretat, i així està establert en la majoria de les estratègies nacionals de seguretat, també en l’espanyola i en l’europea. Per tant, la preocupació no estarà vinculada a la gestió dels fluxos procedents de l’Afganistan i la seva acollida, sinó més aviat a com diferir-los o frenar-los.
L’arribada de persones procedents de l’Afganistan a Europa no és res nou. Aquesta nacionalitat s’ha situat, al llarg dels anys, entre les cinc nacionalitats principals en sol·licituds d’asil, Síria, Veneçuela, el Sudan del Sud i Birmània són les quatre restants. Entre totes conformen les dues terceres parts de les sol·licituds d’asil a la UE. De fet, segons fonts de l’EASO (European Asylum Support Office), el 2020 hi va haver 190.230 sol·licituds d’asil procedents d’aquest país. Però, sens dubte, la dada que més crida l’atenció és l’alt percentatge de menors no acompanyats afganesos que demanen la protecció internacional, ni més ni menys que el 41% del total. Xifres, sens dubte, esgarrifoses, però que no van commoure les nostres autoritats, ja que els percentatges de denegació d’aquestes sol·licituds han sigut molt elevats. Recordem que durant la crisi de la gestió del refugi el 2015 i 2016, la prioritat es va donar als sirians, i es van deixar enrere altres nacionalitats com l’afganesa o la somali.
Els governs europeus han estat mirant cap a un altre costat quan en aquest país asiàtic passaven coses. El 2014, amb la sortida de les tropes de l’OTAN, el fràgil equilibri i la precària contenció dels talibans al sud del país es va fer encara més evident. El nombre de desplaçats interns, que s’havia mantingut fins aquell moment entorn de les 100.000 persones a l’any, es va anar incrementant progressivament fins que el 2016 va arribar als gairebé 2 milions de desplaçats interns. A principis del 2021 ja eren gairebé 3 milions.
Notícies relacionadesNo sembla, no obstant, que hi hagi cap canvi al respecte. Fa pocs dies Alemanya, Bèlgica, Àustria, els Països Baixos, Dinamarca i Grècia van enviar una carta als comissaris Schinas i Johansson sol·licitant que no se suspenguessin les deportacions. Amb prou feines dos dies més tard, Alemanya i Àustria, en vista dels esdeveniments, van recular. En tot cas, l’argument és similar a altres que ens són molt familiars: si no es posen en marxa les devolucions es produirà un efecte crida que ningú desitja. I el comissari Schinas ja ha deixat caure la necessitat d’endurir encara més la política migratòria i d’asil europea. Un maó més al mur de l’Europa fortalesa.
Les propostes no són ni noves ni impossibles. Obertura de corredors humanitaris per a sol·licitants d’asil, eliminar el requisit del visat a les afganeses que entrin a Schengen o la paralització de les deportacions a l’Afganistan són algunes d’aquestes peticions. Tant de bo aquesta vegada siguin possibles, durant la crisi del 2015 i 2016 no ho van ser. No posar-les en marxa significaria el triomf dels marcs discursius més carpetovetònics i reaccionaris. Si alguna cosa es juga la UE és el seu sistema de valors. No es pot permetre trencar-los encara més.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
