Un altre cop el referèndum

Per començar, no existeix un dret a la secessió unilateral. Això sembla tan clar que el Consell Assessor per a la Transició Nacional, format per experts de diverses disciplines a iniciativa del govern d’Artur Mas, va dir que aquest dret «només està regulat pel dret internacional en casos de descolonització». Es pot llegir a la pàgina 12 de l’informe número 4, de 2013. La llei del referèndum d’autodeterminació, aprovada pel Parlament en la infausta sessió del 6 de setembre de 2017, invocava en el seu preàmbul els pactes internacionals firmats per Espanya en els quals es reconeix el dret d’autodeterminació dels pobles. Afegia que aquests pactes internacionals la vinculaven, d’acord amb el que disposa l’article 96 de la Constitució. I no s’equivocava. Però ometia afegir qualsevol referència a la resolució 2625, de 1970, de l’Assemblea General de les Nacions Unides, que dona una interpretació restrictiva del dret a l’autodeterminació dels pobles. Estableix el seu límit dient que aquest dret no es pot entendre en el sentit que autoritza a trencar o menysprear la integritat territorial d’Estats «dotats d’un govern que representi la totalitat del poble pertanyent al territori, sense distinció per motiu de raça, credo o color». En síntesi, la resolució afirma que el dret a l’autodeterminació que permeti fragmentar un Estat només s’aplica en els casos en què l’Estat exerceix dominació colonial. Així pot resultar compatible que el Regne d’Espanya estigui, d’una banda, obligat a respectar el dret a l’autodeterminació per haver firmat els pactes internacionals que ho reconeixen i, d’altra banda, pugui tenir una Constitució que a l’article 2 estableix la indissoluble unitat de la nació espanyola.

Aquest article 2 pot ser modificat, com tota la Constitució. Però mentre estigui vigent crec que impedeix un referèndum d’autodeterminació a l’escocesa. Tot i que el dret internacional no avali el dret a l’autodeterminació fora de situacions de domini colonial, tampoc prohibeix que un Estat decideixi organitzar-ne un, com va ocórrer al Regne Unit. Però el marc constitucional britànic és com el nostre, en el qual un referèndum d’autodeterminació no podria ser jurídicament vinculant perquè toparia amb l’esmentat article 2.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

De vegades, com a alternativa a un referèndum d’autodeterminació, es proposa un succedani: un referèndum consultiu, dels que preveu l’article 92 de la Constitució. Aquest precepte els permet sobre «decisions polítiques d’especial transcendència», amb autorització del Congrés. En teoria, es podria preguntar el mateix que en un referèndum d’autodeterminació sense que la resposta fos vinculant. No obstant, la sentència del Tribunal Constitucional STC 103/2008 sembla que exclou aquesta possibilitat, quan indica que això només es pot plantejar en el marc del procediment de reforma constitucional. Tot i que discrepem d’aquesta sentència, les dificultats d’un referèndum consultiu són evidents. Esquivar el vot del Congrés no és possible, ni tan sols ignorant l’article 92. Caldria modificar la llei orgànica de les modalitats de referèndum i en aquest aspecte el recurs d’inconstitucionalitat es pot donar per descomptat.

Aquestes consideracions no pretenen ser dogmes. El que busquen és fomentar la reflexió crítica davant arguments que es presenten com a indiscutibles. Si ens hem acostat al realisme polític per buscar solucions al problema català, faria falta ara afegir-li una mica de realisme jurídic.