Violència irracional Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Trepitjar un cap
Perquè no m’agrada el teu aspecte físic, perquè menyspreo la teva orientació sexual, perquè em burlo de les teves discapacitats... Al cap i a la fi, ortigues sota la pell, àcid a la sang, verí al cervell
Un peu i un cap. La fúria desfermada a una banda, el terror desbocat a l’altra. També nosaltres. Tota la societat constreta en aquest mínim espai. Tots els fracassos. Tots els laberints en què ens hem perdut, incapaços d’evitar uns esclats de violència incomprensibles. Inconcebibles. Excuses que es vesteixen de motius. Perquè no m’agrada el teu aspecte físic, perquè menyspreo la teva orientació sexual, perquè em burlo de les teves discapacitats... Al cap i a la fi, ortigues sota la pell, àcid a la sang, verí al cervell. I un peu que es posa a trepitjar.
Només si s’abandona la humanitat, si es rebutja la indumentària més bàsica, del bé i el mal apresos en contes, faules i morals, es pot arribar a aquest punt. No sé què passa per la ment per cometre aquesta aberració. No sé quants buits conté aquest impuls. Quantes desconnexions. Desenganxats del valor d’una vida humana. Del sentit de la realitat. De la capacitat de comprendre les conseqüències. Còlera per damunt de tot. I potser un poder que només se sent a través de la violència. Trencar la debilitat per sentir-se fort. ¿Hi ha res més transcendental que decidir sobre la vida i la mort?
Ser déu per un instant. El déu de la venjança i l’odi. Creure’s impune. Cegament impune. Ni tan sols pensar en la dificultat de passar desapercebut, de no ser reconegut en un carrer ple de càmeres. Res importa, excepte aquesta trepitjada. Com el personatge boig d’una pel·lícula, com el monstre d’un videojoc. Ni la policia intimida. El Ministeri de l’Interior canviarà el protocol d’abordatge policial de la violència juvenil amb què s’estan trobant les patrulles de seguretat ciutadana als parcs i ‘botellons’. Grans grups de joves atacant-se entre ells o carregant contra la policia. Una violència que fa ferum de vell. D’allau de frustracions. De vida sentida i reivindicada des dels marges. De pèrdua de consciència individual. Un peu que és del grup i un cap... que ja no és res. El nostre laberint.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
