Violència Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¡Mata’l! ¡Grava-ho!
La nova violència amplificada per la possibilitat de pujar-la a internet no es pot aturar als instituts, sinó a les llars, en aquests pares i mares que aclamen el plaer d’odiar o acaben pegant-se en un partit d’alevins
Un grup salvatge tarda poc més de sis minuts a apagar la vida de Samuel Luiz a la Corunya al crit de ‘maricon’. Una manada de hienes triga una mica més a caçar una presa a la sabana i convertir-la en aliment. L’única diferència és que els segons ho han fet per un estricte motiu de supervivència. Els primers per plaer. Per odi, diran. No, no. Per plaer. L’odi s’assaboreix com s’assaboreix l’amor o es disfruta de la companyia d’aquest fill que ara jeu mort. Sense adonar-nos-en, hem entrat fa temps en una nova forma d’hedonisme escabrós que consisteix a matar pel plaer de fer-ho i ja es poden posar els afegits que vulgueu: masclisme, homofòbia, racisme. Es mata pel delit de disfrutar del dolor aliè, com més violent, millor, i per l’alegria malaltissa d’immortalitzar la matança a través de la càmera de mòbil d’ultimísima generació que desmunta la coartada que empara les hienes, que assassinen en grup per alimentar-se. La mort en 5G.
«¡Mata’l! ¡Grava-ho!», crida una altra massa enfurismada a Amorebieta. Van utilitzar ampolles, barres d’acer i punys i puntades de peu carregades d’odi. «¡A per ells!», brama una altra gossada assedegada de sang en un parc d’Alacant. Van sortir a la caça de ‘maricons’. L’odi. El plaer. Una altra d’aquestes manades es va despatxar a gust a Astúries. Els mateixos vímets per al mateix cistell.
Els joves que prenen part en aquestes ràtzies no han vist ‘La naranja mecánica’. Tampoc l’han llegit. Probablement, ni aquest llibre ni cap altre, però això és igual. Aquí ja no hi ha distòpia com plantejava Anthony Burgess. És el món real. La solució no és a les aules d’un institut. A l’escola s’hi va per aprendre matemàtiques i història i els professors són ensenyants, no són guàrdies de seguretat. Una cosa és l’educació i una altra de ben diferent són els valors. Els valors es porten de casa. Per tant, el problema és a casa, en aquestes llars on els pares acaben a cops de puny davant dels seus fills en un partit d’alevins, en aquestes sales d’estar on se celebren, a l’hora del dinar, amb gran galimaties i sorolloses rialles, acudits d’homosexuals, de dones, de negres i de moros. Para, que m’ennuego. Sempre hi ha un idiota que es peta de riure a costa d’altres. La nova generació executa, però de forma implícita segueix el dit de qui li apunta, sovint algú proper, de la generació l’anterior, amb qui l’uneixen llaços de consanguinitat. El que veuen a casa.
La violència no acaba amb el cos d’un adolescent immobilitzat al terra com un sac de patates. La violència continua a YouTube, a TikTok, a Instagram, als grups de WhatsApp, a Facebook i a Twitter, on l’odi vestit d’humor barroer corre com cavalls sobre els turons; en el vídeo d’un depredador que agredeix un home al metro per comminar-lo a posar-se la mascareta; en les imatges d’un grup de noies que en terroritzen una altra en manada perquè no és tan guapa, o tan prima, o perquè no vesteix les mateixes marques; en la mort a ganivetades d’un nen de 18 anys que pateix Asperger. La violència comença una nit de divendres per un frec involuntari d’espatlles o per una mirada despistada a la nòvia del macarra, que s’uneix a la festa i aclama el seu mascle. ¡Grava-ho! La violència comença en el mateix instant en què a l’assassí li molesta que la víctima sigui diferent i moralment superior. La violència perquè sí. «¡Mata’l!
Res nou que no hàgim vist a la televisió en els últims trenta anys. 310 anys de presó per a set ‘skins’ per assassinar un transvestit a Barcelona (1994). I podríem omplir l’article de titulars dels 80, els 90 i els 2000, però vostès ja han sentit parlar de moltes d’aquestes històries. Ara també poden veure-les.
La violència ja no és la violència per si sola, tan arcaica i ordinària. Ara cal prémer el botó del mòbil i exhibir la cacera mortal a les xarxes socials com a prova de sang, el que obliga els seus autors a actuar amb més crueltat que aquest el vídeo anterior que ostenta el rècord de visites. La violència mai ha estat tan deshumanitzada. Es mata i es mostra a internet per a alegria d’un populatxo superior en número al que abans bramava a la plaça pública. I no per justícia, sinó per odi, per plaer. Les hienes mai havien sortit tan ben parades en comparació al costat d’aquestes noves gossades armades de punys de ferro, ampolles de vidre i un mòbil amb què testimoniar el seu crim. Facin-nos un favor, coneguin els seus fills, coneguin-se a si mateixos.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
