Esport Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Emocions a flor de pell
Una setmana de recordar el passat, els amics, la família. Perquè així som quan alguna cosa ens sacseja: també la memòria se sacseja
zentauroepp45838764 spain s sandra sanchez jaime competes in the kata individual191013191919 /
Acaba una setmana marcada per l’esport. Pels jocs de Tòquio, els més estranys de la història, esperem que els més estranys de les nostres vides. Per la sortida de Messi del Barça, un fet que fins i tot els no aficionats percebem com a una cosa semblant a una catàstrofe planetària. Setmana d’emocions a flor de pell, de recordar el passat, els amics, la família. Perquè així som quan alguna cosa ens sacseja: també la memòria se sacseja. Els familiars dels atletes, celebrant-ho a casa perquè la pandèmia no els ha deixat viatjar. Els aficionats del Barça corrent a les portes de l’estadi mentre pensaven com digerir la notícia. I la resta de la humanitat, mirant, és clar.
Em va agradar veure la cara d’estupefacció que se li va posar al pare de l’extremeny Alberto Ginés, de només 18 anys, primer or en escalada de la història d’aquest esport, quan el seu fill va aconseguir la medalla. Tots els amics congregats per veure’l saltaven d’emoció, i ell continuava assegut al seu seient, amb la mascareta posada, mirant la pantalla. A l’altre costat del món, el jove campió deia en roda de premsa que no havia volgut treure’s la medalla i que fins i tot hi havia dormit. Em va encantar també el tremend ensurt que la medalla de plata del karateka Damián Quintero li va donar al seu gosset, un caniche blanc que dormia plàcidament davant la tele quan tota la família va començar a saltar, eufòrica. És dur, de vegades, ser la mascota d’un campió olímpic.
Notícies relacionades«Som or», repetia la també karateka Sandra Sánchez, abraçada al seu marit i entrenador, Jesús, després d’aconseguir el màxim en kata femení. Va parlar davant les càmeres del camí recorregut –llarg: té 39 anys–, de les dificultats superades, de la malaltia de la seva mare, per la qual va renunciar a entrenar al CAR. La medalla els va arribar el dia del seu cinquè aniversari de casament. No està malament. La palista Teresa Portela, medalla de plata en K1-200, va parlar de la seva filla Naira, de 7 anys, qui a l’acomiadar-la li va demanar: «Mami, guanya».
I ara, preparin-se. Veure Messi jugar amb uns altres colors serà molt pitjor que veure’l marxar. L’emoció està garantida.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
