‘Al loro, que sí estamos tan mal’

Un dia, en una casa luxosa de la part alta de Barcelona, es va reunir la directiva del Barça. La presidia llavors Sandro Rosell. El debat va ser intens, no tant de diners, que, llavors, sobraven, sinó de prendre un parell de decisions dures, una cosa poc comuna al club.

Rosell va arribar a dubtar del seu poder. «Però, ¡com que no ho podem fer!, ¡però si ets el president! ¡ets el número 1!», li va dir l’amo de la casa. «No, perdona, soc el número 3. El número 1 i el que mana és Leo Messi i el número 2 és Pep Guardiola. Jo soc el número 3».

Joan Laporta se n’ha adonat ben aviat que no mana. El seu ego no admet contrapesos, però per les seves ganes de presidir el Barça els va haver d’admetre. El llegendari «‘¡al loro, que no estamos tan mal!’», es va transformar ahir, amb el rostre decebut, trist, derrotat, enfonsat, en un silenciós però real «‘¡al loro, que sí estamos tan mal!’»

Aquella matinada...

Des que els seus amics, que no tenien (ni ell) diners per avalar-lo, el van animar, aquella divertida nit a s’Agaró, per tornar a presentar-se a les eleccions, fins a la celebració multitudinària del pregó de les festes del seu poble, Laporta va creure que això era peix al cove. Fins que, com que no tenia cap pla, ni res semblant, es va veure arraconat sense avals, a la notària que hi ha a Diagonal 550, per cobrir els 124,6 milions que calia garantir.

I van començar a arribar els salvadors. José Elías i Eduard Romeu, d’Audax Renovables; Jaume Roures, no de Mediapro, però sí d’una altra de les seves empreses; algun milionet seu i d’algun directiu i, al final, els 10 quilos del Banc Sabadell, ja entrada la matinada. I així va poder ser president. I, quan va descobrir que gairebé no podia complir les seves promeses, va demanar un crèdit sindicat a Goldman Sachs de 525 milions d’euros, del qual es desconeix l’interès, els terminis de devolució i les garanties aportades.

Notícies relacionades

Putin envaeix els EUA

La credibilitat de les polítiques públiques

I quan va haver de prendre la primera decisió important del seu mandat, els avaladors, la gent dels números i, probablement, el seu CEO, li van parar els peus i li van dir que no podia fitxar (l’havien d’haver renovat abans del 30 de juny i, potser, LaLiga ho hauria entès millor) Leo Messi, ja que els que es juguen els seus diners són ells, que van ser els que van fer president Joan Laporta.

Aquesta és la força dels avaladors. Aquests són els que manen. «És l’economia, estúpid», li va cridar Bill Clinton a George Bush, pare, el 1992.