Àpat sobiranista Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Cròniques de l’exili a Cala Montgó (II)

La paella de la Rahola és una tradició estiuenca com el posat en biquini de l’Obregón, el símbol independentista que aquí no ha passat res

2
Es llegeix en minuts
Cròniques de l’exili a Cala Montgó (II)

Es tracta de simular que aquí no ha passat res, que ni l’independentisme està de capa caiguda, ni molts dels seus líders van reconeixent que la via unilateral és una via morta, ni els seus palanganeros a la premsa estan plegant veles, ni els condemnats han d’agrair al Govern espanyol la seva llibertat. Res, aquí no ha passat res, però per escenificar-ho hem de trobar una cosa que hagi resistit sense esquerdar-se als atacs del malèfic Estat espanyol, una cosa que simbolitzi que els llacistes no es rendeixen mai, una cosa que demostri al món que Catalunya és una potència mundial, un estendard, un gest heroic a què els fidels es puguin agafar mentre pensen que quins grans semideus tenen com a líders: la paella de la Rahola.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La paella de la Rahola és una tradició estiuenca com el posat en biquini de l’Obregón, però amb més quilos, d’arròs i de carn, aquesta última no a la cassola sinó al cos dels comensals. Com en tants plats apetitosos, la recepta és simple: s’agafen uns quilos d’expresident escapat, una excolumnista famosa dedicada ara a xerrar sobre les penes de Rocío Carrasco i un botiguer a qui van nomenar senador. Amaneixi’s tot amb una mica de vicepresident ociós del governet (valgui la redundància) per donar-hi un lleu regust institucional. Abans, s’haurà preparat un sofregit a base d’un parell o tres de diputats, és imprescindible algun que hagi canviat de jaqueta, passar dels comuns a abraçar la fe llacista aporta al conjunt un punt de picant exquisit. Cuini’s a foc lent. Imprescindible. No oblidi publicar la foto de tothom somrient, és fonamental que els fidels creguin que són tots feliços allà, amb la seva paella, la seva ‘pijeria’ rampant i els seus muntanyetes al fons, les muntanyetes fan país. No fa falta ni que diguin «patata», n’hi ha prou de pensar en qui va creure en vostès i després de l’engany els continuen sufragant la seva vidassa, perquè el somriure aparegui a la seva cara com per art d’encanteri.

Imagino que no va ser senzill, a finals de juliol, convèncer una dotzena de persones per compartir taula amb la Rahola i el Vivales, això sona més a amenaça que a convit. No van haver de ser fàcils les trucades, aquest és el sistema utilitzat fins que el Vivales no disposi d’un motorista que li faci els encàrrecs, per això haurà d’esperar a ser cap de l’Estat català.

-Però Carles, és que precisament aquest dia no em ve gaire bé perquè...

-¡És una ordre! O això, o acomiada’t de qualsevol càrrec.

Notícies relacionades

El cas és aparentar. Aparentar és una de les funcions a què s’ha dedicat des de sempre la burgesia catalana. Cal aparentar que no passa res, que tot va com la seda i que en 18 mesos, republiqueta, i quanta dignitat i no ens rendirem i passa’m l’oli i nyam nyam i Matamala, fes el favor, ves a buscar vi que s’ha acabat, i afanya’t que tinc set.

Hi ha qui, com a àpat tradicional de l’estiu català, preferia el suquet del Portabella. No és que allà no es reunís ‘pijeria’, però hi havia més intel·ligència i sentit comú en només un dels musclos que havien de ser engolits, que sumant tots els participants de la paella raholiana.