La dreta espanyola
El PP davant Vox
Per aconseguir 175 escons Casado no té cap més remei que recuperar votant d’extrema dreta i alhora comptar amb el recolzament de Vox, però no serà fàcil que els xacals d’Abascal es deixin posar el dogal com uns xaiets
Consumada l’absorció de l’espai de Ciutadans i empès pel vent de la victòria de Díaz Ayuso a Madrid, el PP vira cap a la dreta amb un objectiu explícit: recobrar votants de Vox. Sembla que ho està aconseguint. Ara bé, seria una ingenuïtat suposar que Vox no reaccionarà o només ho farà amb amenaces de trencar acords de govern amb els populars. L’extrema dreta pot fer qualsevol cosa menys facilitar que un govern municipal o autonòmic passi a ser governat per l’esquerra. Així com en altres països, com França sense anar cap a l’est, la dreta radical ha substituït la moderada en les preferències de l’electorat, a Espanya, si no es produeix un tomb ara com ara impensable, Vox està condemnat a fer de crossa del PP de manera simètrica al paper finalment assumit per Podem en relació amb el PSOE: recolzament incondicional de fons amb gesticulació constant perquè no es desdibuixi el perfil propi.
No obstant, hi ha una dissemblança substancial entre Espanya i França o països com Hongria i Polònia, on l’extrema dreta ja governa, i és la següent. A Espanya, Vox no està en condicions d’imposar les seves polítiques de manera directa, perquè segueix lluny d’aconseguir llocs claus de poder institucional, però pot fer-ho a través de la dreta diguem-ne tradicional mentre no torni a merèixer el qualificatiu de moderada. Aquí s’acaba i així es trenca la simetria dibuixada entre els dos partits de la dreta i els dos de l’esquerra, per l’enorme diferencial entre la capacitat de tracció de Vox i la de Podem. Si a una banda, el final polític de Pablo Iglesias i l’entronització de Yolanda Díaz certifica la conformitat de Podem amb el seu destí d’escolà que repica la campaneta i practica genuflexions al costat de l’oficiant que es manté impertèrrit, ningú pot dir, a l’altra banda, una vegada situat Pablo Casado tan a prop de Vox, fins a quin punt Santiago Abascal és capaç d’arrossegar-lo cap a les seves posicions. Només sabem que compta amb la inestimable i no menys efectiva per silenciosa col·laboració d’Isabel Díaz Ayuso.
Per a Vox, una cosa és acceptar per força el no tan trist destí de coadjuvant i l’altra mostrar-se indiferent i no reaccionar davant la continuada erosió de l’espai propi en benefici del germà gran, alhora soci i rival. I si d’entrada ha reaccionat de forma intempestiva i infantiloide, no seria estrany que, una vegada consultats per Abascal els padrins ideològics i polítics (llegeixi’s en singular), provés d’actuar de manera més madura i efectiva amb la simple estratègia de situar-se encara més a la dreta amb propostes i mesures que, d’una banda, reactivin la seva presència als mitjans i, de l’altra, incomodin, potser no gaire Casado, però sí els barons del PP que no volen de cap manera que tregui el peu que encara manté al centre i el desplaci al costat del que ja té assentat i ancorat a la dreta més combativa que, insistim i aclarim, és ja més tradicionalista que tradicional.
De moment, Vox sembla una víctima, és clar que gens innocent, de la pinça del PP que consisteix a prendre-li la cartera ideològica i, amb la complicitat dels mitjans afins, propiciar la invisibilitat d’Abascal i la seva gent. És sabut que com més divisió del vot dins de cada bloc a les províncies buides, més avantatge es concedeix al rival. Amb la pràctica absorció de Ciutadans, Casado ha fet un formidable salt endavant. Però no li serà tan fàcil llançar una opa hostil sobre Vox sense empènyer una part de l’electorat de centre cap al PSOE.
Un exemple: fent de contramirall a la llei de memòria històrica, el blanqueig del franquisme propiciat per Casado amb frases tan sibil·lines i ambigües com mal intencionades té com a finalitat deixar Vox sense una de les seves trinxeres naturals, però ja veurem com es queda enrere si Vox passa de la justificació a la reivindicació seguint les traces de l’extrema dreta italiana, molt més desimbolta i descarada en les al·lusions a la seva filiació del feixisme de Mussolini.
Per aconseguir 175 escons Casado no té cap més remei que recuperar votant d’extrema dreta i alhora comptar amb el recolzament de Vox, si és possible, d’un Vox debilitat i disminuït. Però no serà fàcil que els xacals de Vox es deixin posar el dogal com uns xaiets.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
