La guerra cultural
Males segones parts
La nova llei de memòria històrica és redundant, innecessària en molts aspectes, i alimenta la guerra cultural en un tema que cansa
Davant la dificultat per resoldre els grans problemes del país, que són els socioeconòmics en el seu sentit més ampli, la política espanyola s’embotella en guerres culturals. Dos exemples recents. La llei trans, sobre la qual vaig escriure fa unes setmanes i que em sembla un disbarat. Coincideixo amb les feministes quan denuncien que esborrar el sexe biològic posa en perill la base jurídica de les lleis d’igualtat, i que la ideologia transgènere pot acabar accelerant procediments irreversibles com la cirurgia i l’hormonació en adolescents sense que rebin atenció psicològica o mèdica. Ja hi havia una llei del 2007 per a la transsexualitat, que podia millorar-se sense necessitat d’aquest salt en el buit cap al transgenerisme. Que hi hagi un clam tan transversal a favor de la nova llei a l’enquesta d’EL PERIÓDICO només demostra que molt poca gent sap de què va realment, ja que confon allò trans amb el reconeixement dels drets LGTBI. Vist així, celebrem almenys que fins i tot els votants de Vox hi donin suport aclaparadorament (68%).
El segon exemple és el recurrent debat sobre la memòria històrica i el franquisme. No es va poder concloure durant la Transició, però de seguida hi va haver una política de reparacions econòmiques a favor dels militars republicans i els represaliats. Ja en la llei d’amnistia de 1977 es contemplaven mesures i posteriorment hi va haver un degoteig de decrets i lleis a favor dels combatents republicans i les seves famílies (pensions, compensacions per anys de presó, etc.). És fals, doncs, que l’Estat espanyol els hagi desatès, tot i que el reconeixement oficial de les víctimes de la dictadura no es va produir fins al 2007 amb la llei de José Luis Rodríguez Zapatero. No oblidem tampoc que el 2002 el Congrés va aprovar per unanimitat, amb el vot del PP, una condemna del cop d’estat de juliol de 1936 en la qual es comprometia a honrar totes les víctimes de la Guerra Civil.
El que hi ha hagut des d’aleshores és una dinàmica regressiva. D’una banda, a l’esquerra alguns pretenen que els poders públics iniciïn investigacions per depurar responsabilitats penals sobre el franquisme. És una pretensió que va en contra de la voluntat de reconciliació que va fer possible la transició democràtica, i que avui no té sentit perquè els protagonistes estan gairebé tots morts. De l’altra, la dreta es nega a una política de reconeixement del mal ocasionat per la dictadura i adopta una posició revisionista sobre l’origen de la guerra, equiparant República i franquisme. La llei de memòria històrica (2007) tancava substancialment la qüestió. El PP no va voler recolzar-la, tot i que tampoc la va derogar quan va poder fer-ho. Senzillament, Mariano Rajoy en el Govern la va ignorar. A la dreta li tocava per raons històriques treure Franco del Valle de los Caídos i complir amb l’informe de consens dels experts que, entre altres coses, proposava retirar Primo de Rivera de l’altar d’aquesta basílica. Ho farà també Pedro Sánchez. Però la nova llei de memòria històrica és redundant, innecessària en molts aspectes, i alimenta la guerra cultural en un tema que cansa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
