Joves i Covid Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Negar i negar-se

¿A partir de quina edat es pot culpabilitzar algú per conductes associals? ¿Divuit? ¿Trenta-dos? ¿Quaranta? ¿Mai?

1
Es llegeix en minuts
Negar i negar-se

JORDI OTIXbar

Segons xifres estimades, un notable percentatge dels joves contagiats de coronavirus a Catalunya no es confinen. Hi ha qui diu que no hem de culpabilitzar els joves. ¿A partir de quina edat es pot culpabilitzar algú per conductes associals? ¿Divuit? ¿Trenta-dos? ¿Quaranta? ¿Mai? 

Quan els progressistes aborden la qüestió, sempre és en to exculpatori cap a la joventut. Paternalisme. Si un critica els joves poden reverberar els fatxes i l’acusaran de dogmatisme. Insisteixo, les culpes sempre als pares o a l’escola.

Avui no parlem de les conductes irresponsables que fan augmentar els contagis exponencialment. Avui parlem dels qui, sabent-se potencialment positius, no es confinen.

Llegeixo que es reparteix el ‘mea culpa’ entre les famílies i els encarregats d’un ensenyament mitjà i superior que «infantilitza els joves». Diuen que la universitat s’ha convertit en una espècie d’escola primària: se li dona a la gent veritats en lloc d’encoratjar la reflexió. En realitat, se suposa que, a més formació acadèmica, més consciència personal i social, però no sempre és així. Ja tenim dos joves morts a Catalunya, asseguren que hi haurà més morts de joves per Covid en les pròximes setmanes. Entre ells, el 19% tindrà Covid persistent.

Notícies relacionades

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Després hi ha el tema dels negacionistes que argumenten que tenen el perfecte dret a no vacunar-se. Si negar-se a la vacuna només els perjudiqués a ells, seria plausible. Però la seva nefanda llibertat també contribueix a atorgar-la-hi al virus. Entre els que no es confinen i els que no es vacunen, ens llancen per sobre tones d’excrements morals i vírics. Bon agost a tothom, tornem al setembre. Com cada estiu, rellegiré fragments del ‘Diari’ d’Anne Frank. La seva foto a la portada, el seu somriure, l’expressivitat infinita de la seva mirada, els escrits durant el temps que va estar amagada amb la seva família i la seva atroç mort en el camp de concentració de Bergen-Belsen. Tanta vida i tanta mort...