Acumulant munició

La primera, que hauríem de qualificar amb més propietat de pausa obligada pel calendari, no serveix per a res. És una simple parada de cronòmetre. En canvi, les treves llargues, poden aprofitar-se per explorar aproximacions, obrir espais de col·laboració o almenys acotar els de confrontació. Els partits i, més que els partits, els estats d’ànim col·lectius que els mitjans de comunicació i les xarxes contribueixen a forjar, no propicien cap millora del clima. Si no és previsible un empitjorament notable a curt o mitjà termini, això no es deu tant a la voluntat dels contendents sinó al caràcter forçós d’aquestes tres llargues treves. Ja poden els tres partits de la dreta, en una mala i extemporània imitació de l’aznarià «‘Váyase, señor González’», anar xiulant la cançó de l’adeu a Pedro Sánchez. No per això aconseguiran escurçar la legislatura. Felipe González feia 10 anys que era al timó i estava envoltat d’escàndols. En canvi, com qui diu, Sánchez acaba d’arribar. La majoria que el recolza no té alternativa ni incentius, que no significa motius, per fer-lo caure. L’oposició sí que els té, i té pressa, però no compta amb cap possibilitat de forjar una nova majoria sense passar per unes urnes que el calendari i la lògica política situen a finals del 2023. La treva va per llarg.

Ara bé, això no significa que s’acostin solucions als conflictes plantejats, sinó al contrari. Tots, sense excepció, es dediquen a acumular munició per quan, d’aquí uns dos anys, s’obri la veda de la confrontació. La gravíssima crisi del Tribunal Constitucional, la resurrecció descarnada del franquisme i la llei de memòria històrica que sorgeix ara per fer-hi front, no per compensar les víctimes, són tan sols la punta de l’iceberg de la preparació d’un xoc que posarà a prova les costures de la democràcia i la Constitució. Creix el desig de xoc entre una dreta que es reflecteix tant en la nord-americana com a l’Europa de l’Est i una esquerra que pretén perpetuar-se en el poder a base de no crear problemes a Europa i embridar una mica els mateixos instints caïnites. Un xoc al qual la situació de Catalunya pot servir d’excusa i detonant. Un xoc que es prepara però no sabem si s’arribarà a produir ni, en cas de fallar els plans moderadors de Brussel·les, quan es produirà.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però segur que es prepara. Per molt que les bones ànimes i les que es proclamen bondadoses per carregar-se més de raó prediquin concòrdia i col·laboració, el que s’arribi a acordar, no entre el PP i el PSOE, que no serà res de res, sinó entre els dos governs central i autonòmic, no els encaminarà a un final acordat de les hostilitats. En això no hi creu ningú, i si algú ho fa veure és perquè pensa que li convé com a estratègia per dir després que ho han intentat i que no hi ha manera. No estem doncs davant unes converses de pau per resoldre el conflicte sinó davant una treva forçosa que l’independentisme aprofita per acumular munició, o millor dit que un sector de l’independentisme aprofita per acumular munició contra l’altre sector i contra Espanya.

De tota manera, així com és ja picar ferro fred tota reclamació de pactes entre els grans partits per resoldre qüestions d’Estat, i més val no parlar de temes sectorials, la treva entre l’independentisme i Madrid no pot tenir com a única finalitat acumular munició. La distensió, que ha tardat tant perquè a molts els ha costat admetre la derrota del 2017, també pot i ha de tenir efectes positius en l’àmbit del dia a dia. La laminació de l’autogovern prosseguirà de forma implacable perquè aquest propòsit es troba en l’ADN de tots els ministeris, però no impedeix que, a nivell polític, el PSOE no estigui obligat a combinar-la amb concessions que seran munició per al PP, però de les quals treguin algun profit no només els negociadors sinó tots els catalans.