Relacions laborals Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

L’eix de la responsabilitat

Delimitar les funcions al mil·límetre en un entorn laboral pot fer que algunes persones se sentin segures. Però, ¿no es disfruta gaire més quan les aportacions venen de tots els actors que quan se segueixen consignes?

1
Es llegeix en minuts
L’eix de la responsabilitat

AFP / CHRISTOF STACHE

Que difícil és trencar la rutina de les relacions verticals i abordar-les amb mirades horitzontals. Massa sovint ens trobem còmodes en jerarquies, en saber qui està per sobre de qui i qui està per sota de qui. Volem saber de qui és la responsabilitat última de les coses perquè això ens allibera d'una càrrega que no volem. Siguem o no diligents amb el que ens toca fer, reconforta saber que la càrrega de la responsabilitat (invisible, feixuga) és d'un altre. 

Si no hem estat prou curosos amb les mesures de protecció contra la Covid (cada un de nosaltres, en algun moment d'aquests setze llargs mesos de pandèmia) derivem la qüestió cap als responsables polítics. I que un altre carregui els neulers.

Mirem amb ulls esbatanats les inundacions de Bèlgica i Alemanya, però que difícil és assumir la responsabilitat que tenim cada un de nosaltres en la nostra vida quotidiana sobre el canvi climàtic. Responem a l'angoixa amb negació, com si no fer-hi front evités que passés.

Delimitar les funcions al mil•límetre en un entorn laboral pot fer que algunes persones se sentin segures, alienes al que no entra dins el seu cercle de competències. Però no es gaudeix molt més del conjunt quan les aportacions venen de tots els actors que quan se segueixen consignes? 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

La responsabilitat última és inevitablement en un eix vertical, com també ho és la responsabilitat de crear les condicions per tal que els camins que duen al cim siguin els de l'amabilitat d'una carena ampla i no els d'una tartera inestable o un congost estret. Assumir la responsabilitat és una cosa i desentendre’s no és la contrària. No crec que Adam Smith veiés en la divisió del treball el fonament de la segmentació, sinó de la cooperació, independentment de la forma jurídica que adopti l’organització. 

Hi ha tantes maneres de fer com persones, tarannàs que reflecteixen només la punta de l’iceberg del que portem dins. Fem tots un esforç per mostrar-nos més, comunicar-nos més i millor, per repartir la responsabilitat col•lectiva.