Torna l’Atlàntic

Amb el desenvolupament accelerat del procés de globalització, el bloc polític i comercial articulat als dos costats de l’Atlàntic ha deixat de ser el centre indiscutible del món. La incorporació d’Àsia al lliure comerç mundial ha anat desplaçant les mirades i els fluxos econòmics cap als països del Pacífic, sent tan gran el seu desenvolupament que, fins i tot, s’arriba a posar la Xina com a model per respondre als desafiaments polítics i socials del segle XXI. També hi contribueix l’esllanguiment de les democràcies occidentals, colpejades per una tremenda crisi econòmica que es va carregar els seus tradicionals equilibris polítics i socials.

Una dinàmica que semblava irreversible si bé, des de fa uns mesos, l’esperit atlàntic sembla que recobra vida. Així, la reforçada Unió Europea i la nova administració Biden pretenen liderar la resposta als enormes reptes d’una economia global, que requereix ser conduïda, i d’un medi ambient que respon amenaçador al creixement descontrolat de les últimes dècades. Es tracta de recuperar la millor tradició atlàntica per governar aquest moment tan complex.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

En aquest sentit, es poden entendre iniciatives tan transcendentals com el lideratge nord-americà en la implantació d’un impost mínim de societats de caràcter global i la lluita contra els paradisos fiscals, o el reafirmat compromís europeu contra el canvi climàtic i la regulació dels grans monopolis tecnològics. Uns Estats Units que han acabat amb el malson dels anys Trump i una Unió Europea que ha guanyat cohesió, amb les dues últimes crisis: la financera del 2008 va facilitar la consolidació d’un veritable Banc Central Europeu, mentre que la pandèmia ha suposat l’emissió de deute mancomunat per finançar el fons Next Generation. 

Si enfortim aquesta tendència i els populismes van perdent força, potser l’Atlàntic no tornarà a ser el centre del món, però sí l’espai de llibertat més gran i benestar compartit. Que no és poc.