Editorial

El debat de l’estat d’alarma

Urgeix una reforma legal perquè ni els jutges hagin de dirigir la gestió de la pandèmia ni l’administració se senti amb les mans lligades

3
Es llegeix en minuts
El debat de l’estat d’alarma

MANU MITRU

La decisió del Tribunal Constitucional de declarar per un estret marge (sis vots a cinc) inconstitucional la restricció de drets portada a terme pel Govern de Pedro Sánchez per lluitar contra la pandèmia sota el paraigua de l’estat d’alarma ha generat un gran debat jurídic, polèmica política i desconcert entre la ciutadania, just en un moment en què les comunitats autònomes impulsen noves mesures coercitives davant l’auge de la cinquena onada de la pandèmia del coronavirus.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

A falta de conèixer els fonaments jurídics de la sentència i els vots particulars dels jutges disconformes amb la posició majoritària, el TC considera que l’estricte confinament del 2020 va ser inconstitucional perquè no va ser una limitació de drets, sinó una suspensió durant mesos de la llibertat de mobilitat i circulació. Una decisió d’aquest tipus, argumenta el tribunal, només pot prendre’s en l’àmbit de l’estat d’excepció.

La decisió genera polseguera política perquè és interpretada com una clatellada al Govern de Pedro Sánchez. El recurs va ser presentat per Vox, i la decisió ha anat precedida per filtracions poc serioses en un assumpte tan sensible. La dreta i l’extrema dreta tornen a veure com les seves postures surten ratificades en els tribunals. És un capítol més, a més, de decisions preses en els tribunals que afecten la forma amb què les administracions públiques gestionen la pandèmia. Més enllà dels efectes pràctics (aquells que van ser sancionats per vulnerar l’estat d’alarma podrien recuperar l’import de les sancions), la sentència, les filtracions i les reaccions posen en relleu unes tensions entre els poders de l’Estat que van més enllà del que podria considerar-se raonable, i fins i tot sa, en un Estat de dret.

Jurídicament, el debat té moltes facetes. És desconcertant que el Govern utilitzi una eina legal, imposi unes sancions, i el TC, un any després, les anul·li. La conveniència o no de recuperar del recurs previ d’inconstitucionalitat és una de les reflexions que sorgeixen de la sentència. Un altre assumpte que cal debatre és si, davant una emergència sanitària imminent com la que va suposar la pandèmia, eines com l’estat d’alarma o el d’excepció, pensades per a escenaris molt diferents del de la salut pública són les més adequades. Urgeix més que mai que el Govern i el Parlament treballin per adaptar a la Constitució les mesures sanitàries necessàries en ple segle XXI per afrontar una pandèmia global de forma àgil i eficaç.

Els drets i llibertats de la ciutadania no són assumptes que s’hagin de prendre a la lleugera. La diferent gradació de les eines legals (estat d’alarma, estat d’excepció...) i la ratificació política necessària per adoptar-les són salvaguardes necessàries en un Estat de dret, així com l’escrutini legal. Que la pugna política hagi desvirtuat el procés d’elecció dels òrgans judicials i que, com a lamentable conseqüència, la desconfiança en els seus membres hagi tocat fons davant la sospita de politització extrema no és obstacle per donar pàbul a discursos populistes sobre l’estament judicial o la separació de poders. Tan cert és que els jutges no han de dirigir la gestió contra la pandèmia i que han d’abstenir-se de convertir les seves interlocutòries en sermons polítics, moralitzants o epidemiològics com que mesures com el toc de queda i el confinament obligatori han de construir-se i argumentar-se de manera pulcra.

Més que mai, doncs, urgeix una llei que eviti que els jutges hagin d’exercir d’epidemiòlegs, que les administracions se sentin amb les mans lligades i que la ciutadania no sàpiga a què atenir-se en assumptes de tant calat polític, econòmic i social.