El triomf de Messi, el triomf de tots

La redempció és un gènere molt explotat en l’esport universal. En el futbol, sobretot a l’Argentina, agrada més parlar de revenja. Llenguatge maradonià. L’èxit de Messi en la Copa Amèrica té la cinematografia de les històries amb un clímax de salvació. Una història per ser explicada. L’heroi que després d’innombrables dissorts troba per fi el fervor tan anhelat dels seus. Redempció total.  

L’Argentina, orgullós país de l’exageració, capaç de produir els vídeos o anuncis d’homenatge més imaginatius i emocionants i, alhora, deixar anar els insults més ferotges i greus, va erosionar d’allò més el suport psicològic de Messi durant anys. Es fa el ciutadà barceloní –no pot dir-se el jugador del Barça– més xavacà quan el convoca la selecció, es maradonitza, en un afany de connectar emocionalment amb el segment barra brava de la societat. Ara, amb la seva victòria en la Copa Amèrica, la simbiosi es fa completa, era el clic que faltava.  

«Odio perdre»

L’èxit de Messi va ser compartit com poques vegades es veu en l’esport. Fins i tot al Brasil, el rival que dona la mesura dels èxits a l’Argentina, van sorgir veus populars que es van congratular del seu triomf. Cap de tan significativa com la de Neymar. «Odio perdre, però vaig disfrutar del seu títol, el futbol necessitava aquest moment», va proclamar l’amic brasiler, de llagrimall molt sensible després del partit, però un valent al camp. Com va percudir malgrat saber que sortiria colpejat i macat va resultar admirable. 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Tothom coneix la descarnada crítica, la ferotge fustigació, a què el 10 de Rosario ha sigut sotmès per nombrosos opinadors del seu país, que el van responsabilitzar de no culminar durant molt temps les seves desmesurades expectatives. Per això tot el món futbolístic es va fer càrrec de la llosa de què es descarregava Messi. Començant pels seus companys, que van córrer a abraçar el 10 agenollat amb el xiulet final. La seva celebració, pura i desbordada, va reflectir un alliberament que va més enllà de l’èxtasi. ¿Com no alegrar-se’n per algú que ha donat tant al futbol? La seva carrera podrà discórrer ara lleugera d’equipatge, desestressada. ¿Qui pot negar que s’ho mereix? A veure si hi ha sort i es pot veure a Barcelona aquest Messi. 

Anglaterra es va quedar, en canvi, sense la redempció que anhelava després de 55 anys de sequera internacional. Tot se li havia posat amb safata i, no obstant, Itàlia s’ha construït un palmarès sent una roca. Anglaterra no va jugar per guanyar. Va semblar tenallada en la final de la seva responsabilitat històrica, començant pel seu entrenador, arronsat des de la pissarra. Li plouran més garrotades que aigua va caure ahir a la nit a Wembley. La redempció no és per a porucs.