Les fiances del Tribunal de Comptes Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Pagaré, però deixin de malversar

És injust que només paguin els llacistes, quan els altres des de fa anys disfrutem i riem amb l’espectacle que ens donen

3
Es llegeix en minuts

Estic disposat a pagar, però no se m’embarquin en més malversacions, que així mai acabarem. Passin la guardiola i alguna cosa posaré, però deixin en pau els diners públics, que tot i que vostès pensin que no són de ningú, són de tothom. Vaig conèixer un jugador que havia inventat el sistema definitiu per guanyar a la ruleta, una manera infal·lible de sortir del casino amb les butxaques plenes. De tan senzill, semblava increïble que a ningú se li hagués acudit. Es tractava només d’apostar a negre o vermell una bona quantitat i, en cas de perdre, en la següent jugada apostar el doble. Si tornava a perdre, tornar a apostar el doble. I així successivament, fins acabar guanyant. Va apostar 100 euros a negre. Va sortir vermell. Va repetir l’operació amb 200 euros. Altre cop la sort va ser esquiva. Després de sis jugades desafortunades, havia d’apostar ja 6.400 euros. L’única sort que va tenir aquell dia és que no portava més diners a sobre, ja que, amb 15 males jugades, hauria perdut 3.276.800 euros. Em temo que el governet va pel mateix camí, que això de malversar diners per avalar presumptes malversadors només pot conduir a noves multes per malversació a l’actual governet, que haurà d’avalar el pròxim governet malversant i etcètera, en un cercle més idiota que viciós. Passin el raspall per les cases dels catalans, que alguna cosa posarem, tot i que sigui per evitar ser la riota del món.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Arran del meu article de fa una setmana, una lectora em va fer notar que injust que només paguin els llacistes, quan els altres també ens hem divertit. Més ben dit, quan els altres ens hem divertit més. No, no, a veure si ho dic bé: quan els altres som els únics que ens hem divertit. No li falta raó. És de llei que els espectadors paguin per la funció, i més si surten satisfets i alegres, com és el cas. Des de fa anys riem gràcies als llacistes, o potser no gràcies a ells sinó d’ells, però és igual: és de justícia que paguem per la diversió. Jo mateix recordo amb nostàlgia l’1-O, vaig disfrutar aquella jornada com a espectador –la primera de moltes que vindrien, una ‘première’ com qui diu– des d’una terrassa al costat d’un col·legi electoral, prenent canyes amb un amic: crits, sirenes de policia, xiscles, mans amunt, «volem votar», insults, alguna patacada, plors, no va faltar res, un espectacle de primera, cambrer, ‘siplau’, porta un parell més de canyes, que això va per llarg. Per no faltar, no va faltar ni l’escena emotiva final, quan un esquadró de bombers –dic esquadró perquè així venien formats– va arribar a deshora i el Manguera Primera, o com es digui el bomber que mana, amb un megàfon va demanar perdó per no haver arribat abans a socórrer els votants. Aquest home petit –dic jo que la seva funció al cos seria la d’accedir als edificis sinistrats per la gatera– creia estar al capdavant del Setè de Cavalleria i no d’un grupet de bombers. Va ser un final extraordinari, amb el meu amic fins i tot vam aplaudir drets, i si no vam cridar «bravo» ni vam reclamar que sortís l’autor a saludar, va ser perquè teníem la boca plena d’olives farcides, cambrer, ara unes escopinyes.

Des d’aquesta diversió inicial, ha sigut un no parar, fins i tot els membres del governet són elegits en funció de la seva capacitat per provocar la rialla del respectable. Tal esforç mereix un ingrés a la caixa de resistència, no siguem gasius.