I ara el Tribunal de Comptes

Amb tot, aquest disbarat conjunt –que tant de bo haguéssim evitat– ha donat l’oportunitat d’explicar al gran públic conceptes i institucions que gairebé ningú tenia al cap fins fa poc, com la Junta Electoral Central al seu dia, o ara el Tribunal de Comptes.

Seria oportunista desqualificar en aquest moment aquesta última institució. Per a què referir-se al nomenament dels seus consellers, similar al dels vocals del Consell General del Poder Judicial o al dels magistrats del Tribunal Constitucional, o a la designació d’alguns dels seus membres o a les seves tendències ideològiques. Tot això ja ho han llegit o ho aniran llegint aquests dies.

El cas és que som davant un òrgan amb aspecte i funcions més administratives que judicials, que la Constitució va dotar de garanties d’independència i imparcialitat i que, per tant, tot i que pugui certament discutir-se si és un autèntic tribunal, el cert és que funciona com a tal. I tot i que es mantingués que no ho és, les seves resolucions són recurribles davant la Sala III del Tribunal Suprem, que sí que és inqüestionablement un tribunal. Un escull rellevant és la seva superespecialització, que no és massa compatible amb els criteris generals que han d’inspirar la competència d’un tribunal d’acord amb el dret al jutge legal, però poques voltes se li poden donar a això amb la Constitució a la mà.

El que és més discutible és la base del raonament que sembla utilitzar el Tribunal de Comptes per desplegar tota la seva actuació. Per la informació que coneixem fins ara, en aquesta primera fase de recollida de vestigis i assegurament del patrimoni –més endavant en vindrà una altra d’enjudiciament– el Tribunal sembla tenir per il·legítims la majoria de les despeses de la Generalitat relacionades amb la promoció del procés independentista.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

I allà hi ha el problema. Tots els governs realitzen actuacions polítiques que no compten amb el beneplàcit de tots els ciutadans d’un territori, però sí amb la majoria dels que els han votat. En la mesura que no s’hagués fet cap despesa amb actuacions que provoquessin una secessió il·legal, sinó que tot es quedés en la promoció de l’anhel d’independència compartit per una part importantíssima de la població catalana, ¿això seria il·legítim? És clar que la Constitució no autoritza la secessió de territoris, però... ¿prohibeix donar sortida a la promoció institucional d’aquest anhel, a fi d’obtenir algun dia, en un context inqüestionablement democràtic, una separació absolutament legal i, per tant, pactada del territori?

Aquest serà un dels punts principals del debat, el que involuntàriament portarà al centre del tauler, de nou, la voluntat de la societat catalana. Si es desitja modificar aquesta voluntat, potser caldria centrar els esforços polítics no a atiar als tribunals, sinó a persuadir els ciutadans. Però en els últims temps, els polítics només semblen interessats a convèncer la seva pròpia parròquia. Tant de bo canviï aquesta perspectiva. Sens dubte, beneficiaria els uns i els altres, és a dir, a tothom.