La tribuna
Ningú va dir que seria fàcil
Les reivindicacions maximalistes d’autodeterminació i amnistia haurien de ser les últimes a aparèixer, no les que es posen el primer dia sobre la taula. Especialment perquè el Govern no pot acceptar-les
El presidente del Gobierno Pedro Sanchez recibió esta tarde al President de la Generalitat Pere Aragones en el Palacio de la Moncloa /
Diuen que entre Pedro Sánchez i Pere Aragonès hi ha més sintonia personal que la que hi ha hagut en l’última dècada entre els presidents del Govern i els presidents de la Generalitat. Vista l’escassa simpatia que es tenien els qui van ocupar aquests càrrecs prèviament, avenir-se no resulta difícil. Aquesta, que podria semblar insubstancial és, no obstant, una dada important, perquè l’avenç o no de la nova etapa de diàleg que es va inaugurar aquest dimarts dependrà molt d’aquesta relació. Serà essencial que entre ells existeixi prou franquesa com per dir-se les coses clares, perquè es fiïn l’un de l’altre i per generar, a partir d’allà, un clima de confiança entre les dues delegacions que s’asseuran a la taula de diàleg en la tercera setmana de setembre. Hauran de ser ells els qui desbrossin el camí cap aquell futur de concòrdia i convivència de què parla Sánchez i que, escoltats els arguments d’Aragonès al final de la reunió, semblen ser pura utopia. Però ningú va dir que això seria fàcil.
Sens dubte no ho serà desbrossar el camí, perquè el camí pel qual han de transitar és una jungla política dominada per la brossa que s’ha anat generant durant anys d’esdeveniments desafortunats i declaracions eixutes, i per les trampes que col·loquen els qui estan en contra que la relació discorri per un camí d’harmonia. Allà, els dos tenen al seu propi terreny els qui miraran de bloquejar el sender per impedir que la negociació avanci: des dels tres partits de la dreta espanyola als radicals de la CUP i de Junts. Però que el president es mantingui en les seves reivindicacions maximalistes d’autodeterminació i amnistia per a tothom, també per a aquells que encara no han sigut jutjats o als que el Tribunal de Comptes els demana fiances elevadíssimes, tampoc ajuda que es vagi avançant. Potser, aquestes propostes haurien de ser les últimes a aparèixer, no les que es posen el primer dia sobre la taula. Especialment perquè el Govern no té cap possibilitat d’acceptar-les. La legislació espanyola no les contempla i un canvi constitucional és implantejable amb la composició actual del Parlament i sense la concurrència del PP.
Per buscar la manera de tancar les ferides a Catalunya i entre Catalunya i Espanya caldria segurament començar parlant d’assumptes que permetin arribar a acords i de començar a desinflamar, així, la situació. El finançament autonòmic, l’ús dels fons europeus per a la recuperació, les infraestructures o la pandèmia poden ser temes que permetin acostar posicions i acabar amb la situació d’obert enfrontament. Però Aragonès ho va deixar clar, aquestes qüestions es tractaran en la comissió bilateral Estat-Generalitat i quedaran, per tant, fora de la taula de diàleg. A la taula, només referèndum per a la independència i amnistia. Així plantejat costa imaginar una evolució favorable.
Entretots
Però a la reunió de dimarts a la Moncloa, Sánchez i Aragonès arribaven ja amb una part del camí aclarit. Fa mesos que Moncloa i ERC parlen de com desenvolupar aquest procés de negociació i la concessió dels indults va ser, sens dubte, un element crucial perquè les coses puguin discórrer d’una altra manera a partir d’ara. Aquest gest del Govern, a més, va tenir com a contrapartida que el president es deixés fotografiar amb el Rei en les jornades del Cercle d’Economia i que després compartís taula amb el Monarca en la inauguració del Mobile World Congress. Cal admetre que ni els líders de la dreta ni els mitjans madrilenys d’aquest mateix sector són avesats ‘palaulòlegs’ i, per això, són incapaços d’interpretar els petits gestos amb què Aragonès, com la vella nomenclatura soviètica, va expressant els lleugers, però transcendents, canvis. A la dreta només veuen la brotxa grossa. Així que només aprecien encara insolències on hi ha un canvi de tarannà. Segurament és el que veuran també de la reunió d’aquest dimarts. Però potser té raó la ministra portaveu, María Jesús Montero, i «cal deixar temps perquè els temes madurin» i es puguin trobar «fórmules compartides» per resoldre «una matèria que fa massa temps que està enquistada». No serà fàcil, però no és impossible.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
