‘Victus’ mesetari

Campeja aquests dies la Meseta Lorenzo Silva presentant ‘Castellano’, el seu últim llibre. En principi, una novel·la-viatge dedicada als comuners, els rebels que es van plantar davant Carles V i els líders dels quals van acabar decapitats a Villalar. Però alhora, alternant l’ahir i l’avui, Silva explica el perquè del redescobriment de la seva identitat castellana.  

Traçar una línia directa entre els valors, interessos i objectius dels nostres avantpassats i els nostres (sigui saltant per sobre de cinc segles com fa Silva, siguin tres com en el ‘Victus’ d’Albert Sánchez Piñol) sempre és problemàtic. Un i altre prefereixen veure en 1521 i 1714 (les paraules són de Silva) «una revolució moderna i precursora». Dels valors liberals, republicans i de la Constitució de 1978 per a Silva, de l’independentisme català del segle XXI per a Piñol. Massa història entre el punt de partida i el d’arribada per no acabar caient en el presentisme a mida.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Però és la cara B de ‘Castellano’ la que m’ha interessat més. Convido a llegir, fins i tot i sobretot a qui li rellisquin sobiranament Padilla, Bravo i Maldonado, el capítol tercer, ‘Mesetario’. Són només 10 pàgines. Silva explica els efectes que va tenir en el madrileny establert a Viladecans «per amor a una catalana, a Catalunya i la seva cultura» la retòrica del procés per via radiofònica. «Vaig començar a sentir comentaris condescendents, desdenyosos i, fins i tot, despectius cap a gent la sang de la qual corria per les meves venes», explica. En el seu breu memorial de greuges crec reconèixer un passatge de ‘Victus’ que conclou que «n’hi ha prou d’agafar un erm, posar-hi una tirania i ja tens Castella». Silva va decidir no convertir-se en «odiador» però sí replicar recuperant la seva fins aleshores inexistent identitat castellana. 

Escoltar les raons de l’altre (en aquesta direcció i l’altra) és higiènic. Tant com relativitzar (en aquest cas i l’invers) el victimisme que només porta a esperar una reparació efectiva i completa del mal rebut, real, sobredimensionat o imaginat. O almenys reconèixer també el patit per l’altre. Sense un exercici bilateral d’empatia no hi pot haver diàleg, només ‘victi’.