Conseller espiritual postpandèmia

El rodatge va començar exactament l’endemà que s’aixequessin l’estat d’alarma i les restriccions. El dilluns 10 de maig, un grup de seixanta persones de les quals unes es coneixien bé i d’altres gens, vam emprendre junts a Bilbao el mateix camí de treball i convivència estreta. Simultàniament la ciutat despertava d’un somni similar al de la Bella Dorment. El País Basc i Navarra, on eren localitzats tots els escenaris d’El comensal, sortien de llargs mesos amb tancaments perimetrals que impedien no només sortir de la comunitat autònoma, sinó del municipi de cadascú. Tocs de queda i limitacions molt severes d’aforament i horari per a l’hostaleria i les activitats públiques havien sigut suportats amb disciplina i responsabilitat per tota la població. Amb el final de l’estat d’alarma va arribar la set de sortir, reunir-se i moure’s lliurement. Mentre bascos i navarresos celebraven l’avenç de la vacunació, el retrocés dels contagis i els retrobaments, nosaltres treballàvem enclaustrats en l’univers particular i tancat que és el rodatge d’una pel·lícula, la construcció física d’una realitat paral·lela, la materialització concreta, tangible, d’un conte, paraules en un paper que és el guió.

Els meus companys d’equip em portaven avantatge no només perquè, com qualsevol tècnic, el nombre de pel·lícules en què han participat és molt superior al d’un director, sinó perquè ells s’havien reincorporat als rodatges feia mesos. Jo vaig saltar directament del teletreball d’escriptora i els ‘Zooms’ esporàdics a estar envoltada d’altres éssers humans amb qui havia d’interactuar onze hores al dia. Interactuar, coordinar-me, escoltar, fer-me entendre, exigir, cedir... Esmorzar i dinar. En fi, el que és ser director de qualsevol empresa, en aquest cas una que treballa sota la pressió d’un calendari inamovible, un pressupost limitat i ha d’oferir resultats positius al final de cada jornada sense fallar-ne cap.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Deu ser pel contrast amb l’aïllament i el ritme pausat de la pandèmia, però he pres consciència de la dificultat de manejar les dinàmiques emocionals i psicològiques d’un equip. Els meus errors, la meva frustració expressada o continguda, segons els dies, m’ha portat a aprofundir en les meves limitacions com a persona, que no són, com sospitava, d’ordre tècnic, sinó humanes. La tècnica sol fer-nos por. Ens crea inseguretat no saber els secrets d’una màquina, la seva teoria i el seu mètode, però la tècnica s’aprèn amb pràctica i estudi, mentre que no s’acaba de dominar mai l’autenticitat que evita asprors en el frec sentimental i intel·lectual quotidià i que propicia la desimboltura davant l’altre, davant les seves demandes i les seves carències, davant les seves diferències.

Si administrar els silencis en la conversa és tan crucial com en el cine, el teatre o la música, no parlem de l’espai de treball. Respectar l’altre quan la jerarquia imposa distàncies, regles i fins i tot conseqüències negatives és senzill. Fins i tot s’agraeixen els càrrecs i títols que anuncien la categoria de cadascú i el tracte que li hem de dispensar. Però després del pacte que és una jerarquia hi ha d’haver una cosa més difícil de conquerir, que és el respecte, el mereixement d’aquesta autoritat i, sí, la delicadesa cap a l’altre. Si la psicologia del treball i els ‘coach’ de moda en els últims anys fins ahir em semblaven un nou gir del capitalisme per esprémer els treballadors, ara crec que no ens vindria malament a molts un terapeuta de guàrdia igual que hi ha farmaciola o tècnic Covid. ¿Quan parlar? ¿Quan callar? ¿Com dominar la ira, la frustració davant la desídia o l’errada d’un altre? ¿Què fer amb l’autoritari?¿Quan passar per alt i quan assenyalar? ¿I com assenyalar bé? ¿Com ajudar l’altre a fer-ho millor quan hi ha poc temps i molta pressió? En tota oficina faria falta un conseller espiritual sentinella que ens orientés sobre les dificultats amb els companys, subordinats i superiors, no per ser més eficients i produir més a menor cost, sinó per fer-nos menys mal uns als altres i alhora ser més nosaltres.