Compte amb l’eufòria

Així, des de l’àmbit privat i després d’un any de contenció, estem davant una eclosió del consum familiar estimulat, a més, pel fàcil accés a un crèdit molt barat. Per la seva part, la majoria d’empreses perceben bones perspectives a curt termini, cosa que es tradueix en un augment de la inversió i la corresponent creació de llocs de treball. Així mateix, la disponibilitat massiva de liquiditat per part dels inversors financers revoluciona el món de les fusions i adquisicions, que se situa a nivells històrics. I a tot això hem d’afegir el millor escenari de despesa pública que puguem recordar.

Al seu torn, a Catalunya es viu amb més optimisme encara, ja que el nou escenari que s’obre després dels indults alimenta l’expectativa de, recuperada la normalitat institucional, estimular el dinamisme econòmic i afavorir el retorn de moltes empreses.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

En aquest context, no podem caure en la comoditat de deixar-nos portar per la pulsió maniacodepressiva d’una economia en la qual se succeeixen els episodis de desànim i exaltació. Per això, des dels poders públics i les elits empresarials s’ha d’evitar alimentar unes condicions i expectatives que condueixin a una eufòria exagerada.

Benvinguda sigui una més que comprensible alegria, però hauríem de procurar que l’emoció per aquest retorn accelerat a la normalitat no ens torbi massa. No podem oblidar que el creixement per si sol no resoldrà algunes de les fragilitats que hem estat arrossegant ni ens farà avançar cap a una economia més competitiva, sostenible i inclusiva. Entusiasmats per redescobrir la vida, podem oblidar que el nombre de ciutadans desarrelats no para d’augmentar i que la seva posició és, avui, encara més fràgil que abans del coronavirus. A veure com conviuen eufòria i exclusió.