ANÀLISI
Saber plantar-se
Joan Laporta porta tres mesos en el càrrec i ja hem vist que el camí no serà tan agradable com l’optimisme de la seva campanya ens podia fer intuir. El seu carisma segueix intacte però el projecte esportiu ha resultat ser més confús del que potser requeria el moment.
Rescato com a millor notícia fins al moment un no-fitxatge: Wijnaldum. No critico la seva qualitat futbolística, ni que el Barça procurés fitxar-lo. Era un jugador del grat de l’entrenador i quedava lliure, s’entén que el club fes l’intent. Però celebro que Laporta fixés la seva oferta econòmica i es plantés, sense ni tan sols dubtar sobre si licitar en una subhasta amb el PSG.
Òbviament resulta molt més fàcil ser sobri en la gestió quan mires la caixa i veus les teranyines, però es pot aplaudir que en aquest cas es frenés qualsevol temptació. Wijnaldum tenia en el seu poder decidir quin projecte li interessava més, i tenint un vincle nul amb el Barça, era previsible que li semblés més atractiva l’oferta francesa, que gairebé doblava la blaugrana a nivell econòmic i que no era inferior –superior fins i tot a curt termini– en l’aspecte esportiu.
En altres temps, amb un club econòmicament folgat, fer de dolent de la pel·lícula i dir no a un fitxatge hauria topat amb la incomprensió tant externa com interna. El mateix Koeman hauria pogut aixecar la veu. Però en temps d’estretors, ningú discuteix que el Barça no pugi ni un euro la seva oferta.
S’imposa la raó perduda. Perquè fins ara la roda girava i girava, i ningú sabia com parar-la. Els traspassos es disparaven i els presidents es lligaven la manta al cap, perquè s’ho podien permetre. Els sous pujaven de manera desorbitada i ningú s’atrevia a plantar-se. Per por d’un escarni públic, per temor de la reacció dels seus socis. La pandèmia va aparèixer per rescatar-los i ara, per obligació, han de frenar en sec. Començar de nou i, aquesta vegada, no depassar els límits del que és coherent. Avantatges d’una sequera que sembla llarga.
