Ampliació de la llei catalana de violència masclista: el PP es treu la careta un cop més

Recentment plantejàvem la reflexió entorn al debat sobre la 'llei trans' – a nivell estatal– que finalment no va ser aprovada. Aquesta proposta va aprofundir en un debat ja present sobre quin ha de ser el subjecte del feminisme i aquí s’obren múltiples escenaris que la simplificació del debat –com gairebé sempre– acaben reduint a dues posicions. Ja en aquell moment parlàvem d’una qüestió fonamental i que va més enllà (o hauria d’anar), que és la necessitat d’ampliació de drets per a la ciutadania en una societat que pretengui dir-se progressista. En el cas del recent recurs d’inconstitucionalitat ens trobem davant d'una situació més flagrant si és possible. El reconeixement dels drets de les dones trans com a víctimes de violències masclistes és una cosa que no hauria de presentar dissentiment en cap partit de l’arc polític que pugui dir-se democràtic.

Encara que crec que no hauria de fer falta m’aturaré en aquest punt. Les dones, nenes o adolescents trans que reben violència la reben per transgredir la norma heteropatriarcal de gènere però també per ser llegides com a dones, és a dir, les violències es produeixen al voltant de dos eixos de discriminació que, si bé estan relacionats, són diferents: d’una banda per trencar amb el sistema sexe-gènere 'desobeint' la norma social sobre la seva identitat sexual; qüestió regulada en la llei 11/2014 per garantir els drets del col·lectiu LGTBI i eradicar la violència vinculada. Però d’altra banda, reben violència per ser considerades dones, igual que rebem violències masclistes les dones cis (no trans); i aquesta és fruit de la desigualtat estructural. Així doncs, és fonamental reconèixer legalment les dues qüestions i reconèixer els drets associats. Excloure les dones trans de la llei de violència masclista no només no ens suma res a les dones cis en general ni als diferents corrents feministes en particular, sinó que ens debilita en tant que invisibilitza el fet de la transversalitat de les violències derivades del gènere i la posició subordinada de tot allò associat a la feminitat.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Queda molt per reflexionar, debatre i compartir sobre la qüestió trans respecte a la infància i l’adolescència. Seria interessant i oportú obrir un debat serè sobre el «permís» que oferim com a societat a nens i a nenes perquè siguin, lliurement, com vulguin sense posar etiquetes. És a dir, ¿estem preparats/des per acompanyar la infància i l’adolescència des de l’escolta de les seves necessitats, inquietuds i que puguin triar els seus propis itineraris vitals sabent que poden anar prenent diferents camins i que poden ser camins amb corbes, bifurcacions, voltes enrere, etcètera? No obstant això, ara com ara, davant les realitats de persones que pateixen per l’opressió que suposa l’estructura de gènere actual hem de facilitar –també a la infància i adolescència– un marc de drets que reconegui i legitimi les violències viscudes. 

Per tant la qüestió de la violència masclista hauria de quedar fora del debat partidista igual que han quedat fora altres temes en moments passats. És evident –i no podem caure en la ingenuïtat en aquest aspecte– que presentar un recurs d’inconstitucionalitat a una llei catalana que pretén ampliar drets té rèdit per al Partit Popular a l’Estat espanyol i, en aquesta maniobra política, aquesta qüestió té un pes important; però ens col·loca, una vegada més, davant una deriva ultradretana perillosa que sona massa propera a l’autobús que passejava fa un temps per algunes ciutats espanyoles estigmatitzant nens i nenes trans. Coquetejar amb visions fonamentalistes o esgrimir arguments fonamentalistes per ordir una estratègia política és un camí perillós.