Editorial
Indults amb pedagogia
És una decisió d’Estat que pot alliberar la política catalana de la càrrega emocional que la tenalla i reduir la fractura amb les institucions
Si política vol dir pedagogia, en expressió de Rafael Campalans –un dels referents del socialisme catalanista–, encara és més necessari ara que mai, tant a Catalunya com en el conjunt d’Espanya, esquivar els discursos demagògics i recuperar les argumentacions pedagògiques. Aquesta ja era una necessitat per encarrilar el doble desacord provocat pel procés –entre els ciutadans de Catalunya i entre les institucions catalanes i espanyoles–, però ara és una urgència per superar l’alarma sanitària i consolidar la recuperació econòmica.
Hi va haver un temps per a la justícia i ara és el temps de la política. Els líders independentistes que compleixen condemna van respondre davant el Tribunal Suprem d’uns fets que, amb independència dels tipus aplicats i la contundència de les penes dictades, suposaven una desobediència clara: van promoure les lleis de desconnexió, van convocar una consulta unilateral i van avalar la declaració d’independència. La seva conducta va ser sancionada: hi va haver un judici, es va dictar sentència i les condemnes han sigut complertes parcialment (més de tres anys de privació de llibertat).
El poder judicial va fer la seva feina; ara correspon al poder polític fer la seva. És en aquest marc en què cal situar la preceptiva tramitació pel Ministeri de Justícia de la petició d’indult a favor dels condemnats. L’informe del Tribunal Suprem no només és contrari a la seva concessió, sinó que pren una deriva política que és impròpia de la seva missió: apunta que «alguns dels que aspiren al benefici del dret de gràcia són precisament líders polítics de partits que, ara com ara, garanteixen l’estabilitat del Govern».
Notícies relacionades
És evident que els 120 escons del PSOE estan en l’origen de la seva coalició amb Podem i les seves aliances amb altres forces, entre les quals ERC. És també una obvietat que, una vegada garantida la investidura i la posterior aprovació dels Pressupostos, el president Sánchez es podria haver desentès de la qüestió catalana en la segona meitat del seu mandat: la dreta no disposa dels recolzaments per a una moció de censura. No obstant, el president, que va respectar el temps de la justícia, vol exercir ara les seves prerrogatives polítiques.
Pedro Sánchez sap que una majoria dels espanyols és contrària als indults en una proporció inversa a la majoria dels catalans que els avala. La partida es juga a la resta d’Espanya, com han evidenciat les agres reaccions de notables barons del PSOE. Les tres dretes, que reeditaran la foto de Colón, tornen a burxar en la ferida que van contribuir a cronificar. No obstant, l’eventual concessió d’indults parcials –les penes de presó, però no les d’inhabilitació– desborda el marc cost-benefici dels càlculs electorals. És una decisió d’Estat que pot alliberar la política catalana de la càrrega emocional que la tenalla i reduir la fractura amb les institucions espanyoles. És l’hora de fer política. Jacques Séguéla –l’assessor que va portar François Mitterrand a l’Elisi– va aconsellar al candidat que no defensés l’abolició de la pena de mort perquè un 70% dels francesos rebutjava la mesura. «No és un sondeig i menys encara un publicista els que dictaran la meva conducta», va replicar Mitterrand. Fer política, sortir del refugi de la comoditat, assumir decisions difícils i defensar-les amb arguments. Sí, indults amb pedagogia.
