BARRACA I TANGANA

De moment, bé

Gairebé diàriament afronto un dilema crucial: jugo al futbol amb el meu fill i no sé si guanyar-lo o deixar-me guanyar

3
Es llegeix en minuts
De moment, bé

EP

Gairebé diàriament afronto un dilema crucial: jugo al futbol amb el meu fill Teo i no sé si guanyar-lo o deixar-me guanyar. Intento guardar un equilibri difús entre picar-li l’orgull i no generar-li cap trauma, que tampoc és això. Intento que aprengui el que costa guanyar i alhora entengui que no sempre es pot guanyar, i que es diverteixi, sobretot, que es diverteixi i també que vulgui insistir i tornar a provar-ho. La teoria és bonica però la pràctica ja tal. Sol passar que primer em deixo guanyar, però llavors se’n riu de mi, el molt cabró, i el que em pico soc jo, que a veure si pensarà el mocós aquest que no sé xutar la pilota ja. En la revenja inevitable l’aixafo sense pietat, però aviat em fa pena de veritat, recordo que té 4 anys només i em sento una mica malament, i sant-tornem-hi. Necessito un mapa de la paternitat.

Al Teo en canvi res li sembla malament. Sense meditar-ho, per pura intuïció, ha descobert la clau de la felicitat: negar la realitat. L’altra tarda es va plantar sota la porteria i em va desafiar: ¿A què no em fas un gol? Vaig tirar tres o quatre xuts fluixets a on ell era i els parava tots, és clar, fenomenal. Es va acostar llavors la seva germana a tafanejar i el Teo li va dir el mateix que solia dir el meu amic Javi quan el pegaven: «Les he parat totes». Ja eren llavors dos els fills que se’n reien de mi per no marcar, fins que la meva resposta madura i adulta va ser la natural; això és, xutar amb força on ell no arribava i celebrar el gol com si fos una final. No obstant, en un astut gir argumental, el Teo em va tornar a guanyar. «L’ha parat la xarxa», va replicar, convençudíssim, concloent la història sense més ni més. La il·lusió és un estat mental i la clau de la felicitat: negar l’evidència i la realitat.

Assumir la realitat

Puc entreveure el tipus de seguidor que serà el meu fill de gran. Els seguidors dels equips de futbol, sovint, tenim problemes per assumir la realitat. Amb freqüència, tot i que el fracàs sigui irremeiable, ho intentem negar. Tot i que tots els indicis apuntin en contra nostre, necessitem pensar que al final passarà un miracle que ens salvarà. Som una mica com el protagonista desgraciat d’aquell vell acudit, l’acudit de l’optimista: un que cau al buit des de dalt d’un edifici de quaranta plantes i, quan va pel desè pis, els veïns el senten cridar «DE MOMENT, BÉ».

Notícies relacionades

Crec que de tant en tant necessito guanyar el meu fill al futbol i no se’m pot culpar. Perquè, ostres, si no el guanyo a ell, ¿qui guanyaré? Si el normal és passar-se la setmana perdent, caient al buit i cridant ‘de moment, bé’ per no molestar. Necessito guanyar-lo igual que ell necessita perdre. Perquè si no el guanyo jo abans, el guanyarà un altre després, fora de la bombolla tramposa, i serà pitjor d’entendre i d’explicar. I el Teo tard o d’hora també ho aprendrà, perquè tard o d’hora t’arriben l’evidència i la realitat, sempre, i és inútil mirar d’escapar.

Així que mira aquest penal, fill. Per tot l’escaire. Te’l fico pel teu bé, ja m’ho agrairàs, perquè ‘de moment, bé’, però després què. [I llavors el tiro fora sense voler, tot malament] Necessito un mapa de la paternitat. 

Temes:

Futbol