Llums i ombres del segell propi

Després de la llargament esperada compareixença de premsa de Joan Laporta, la primera de la seva nova presidència, convé preguntar-se per què va tardar tant a explicar-se. Si l’oratòria, la seva capacitat de trenar els arguments, és el seu punt fort, ¿per què ocultar-se? És com quan Tata Martino va dir que Messi no havia de tocar tant la pilota. No s’entén, malbaratament de recursos.

Sense papers, com acostuma, Laporta va oferir la millor versió de si mateix, en el sentit que va aclarir la seva posició davant la infinitat d’assumptes que havia deixat que creixessin com males herbes sense tallar, i va constatar que el FC Barcelona és ell. Sobretot és ell. I encara més a l’apartat esportiu. Sí, té una referència espiritual en el nom de Cruyff, ho sabem, però fa la sensació que aquí a la Terra li falta una veu de la seva credibilitat que l’acompanyi.

El seu domini de l’escenari només va trontollar quan el col·lega Edwin Winkels va airejar entre cometes el que el president li va dir a Koeman a la cara, això que no era el seu entrenador preferit i que només seguiria si fallaven altres opcions (descartat amb summa claredat Xavi, pilotes fora respecte a una futura tornada de Guardiola, el somni salvatge i per ara irrealitzable). ¿És possible una convivència sana amb un tècnic tan brutalment ofès? Va contestar afirmativament, tot i que amb titubejos. Tot es pot reconduir, clar. Si ha tornat a abraçar-se amb Sandro Rosell... Però sembla difícil, i es va comprovar a la tarda, quan l’holandès va replicar per Twitter a la indiscreció del president d’airejar una situació mèdica, que és el més privat que hi ha. A hores d’ara es pot certificar que només la liquidació alenteix el divorci.

Sobre el xoc amb la UEFA

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Laporta, en qualsevol cas, va donar la necessària llum a molts aspectes de la sempre trepidant vida blaugrana. Que les auditories han revelat situacions desagradables i demanarà responsabilitats; que la massa salarial dels esportistes ascendeix al 110% dels ingressos; que la ruïna dels grans clubs de futbol, versus a l’enriquiment de les institucions tan inquisitorials, és una realitat a confrontar. En aquest últim punt, arran del xoc amb la UEFA, es va explicar millor que Florentino Pérez.

A partir de la setmana vinent desfilaran les incorporacions habituals, però hauria de definir-se aviat qui s’asseurà a la banqueta el curs vinent. Aquesta incertesa és dolenta. Ja en tenim prou amb la de Messi. I Laporta ens hauria d’explicar el perquè de la seva decisió, evitar el refugi dels comunicats. El segell propi que cerca en el projecte esportiu és legítim, però explicar-se amb més freqüència també hauria de ser-ho. Parla bastant millor que el seu antecessor. ¿Per què no fer-ho més?