Els indults els carrega el diable

Si és per evitar danys a la literatura, res a objectar. Ara bé, si els justifica per la concòrdia i el diàleg (sic), en Pedro Sánchez hauria de tenir present un fet: el conflicte català no es pot resoldre mitjançant els indults. De fet, no espot resoldre de cap manera, per una senzilla raó: no hi ha conflicte català. El conflicte el tenen els que van delinquir i estan a la presó, i potser les seves famílies –no totes, algunes deuen agrair haver-se deslliurat del plasta del cap de família–, però els catalans ara mateix no tenim més conflicte que saber on passar les vacances. Que algú s'estigui a la presó quatre o quaranta anys, que es dutxi sol a casa o en comandita al trullo, a ningú importa. És més transcendent saber si renovarà en Messi que si en Junqueras tornarà a menjar ranxos carcellers, així, en plural, la nit de Nadal.

No entraré a valorar si qui amenaça de tornar a delinquir mereix sortir lliure, en Sánchez ho sabrà, que és qui mana, però abans d'embolicar-se amb indults que ningú li reclama, podria ser més comprensiu amb els llacistes, pensar en el dany irreparable que els provocarà. Sense presos, ¿què serà dels que tenen en el fet de lluir llaç groc la raó de viure? El llaç groc no només serveix per aconseguir càrrecs, també suposa un anhel vital, potser l’únic per als que el porten. Alguns tenim a la vida objectius importants, com anar de nir al bar Fogons a fer cerveses entre mulates, però la pobra gent que els té ja tan minsos com la llibertat dels presos, quedarà sense res, es trobarà amb una existència buida.

¿Ha pensat el Govern espanyol en el perjudici que causarà als que els darrers anys no han tingut altra fita vital? Deixar lliures en Junqueras, en Romeva o els siamesos Tururull serà com castrar en viu i sense anestèsia els llacistes. ¿A què dedicaran el temps? ¿Quins afanys tindran? ¿Què penjaran als balcons, quan el llaç groc no sigui de moda? Depressions, potser suïcidis, entre gent que havia trobat un motiu per viure.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Fins ara, un sabia que en aquell àtic de la part alta de la ciutat o en aquella casa amb piscina dels afores, hi vivia un oprimit, perquè el llaç groc a la façana ho indicava. Sense presos no hi haurà llaç, i per reconèixer l'habitatge d’un oprimit ens haurem de fixar en el televisor de 72 polzades, la piscina olímpica, l’hectàrea de gespa ben tallada i els tres cotxes al garatge, una feinada. Amb presos o sense, jo deixaria els llaços posats, com a signe identitari, no sigui que no es distingeixi entre autèntics catalans oprimits i algun ‘nyordo’ vingut a més, fins aquí podríem arribar.

S’han de quedar tanats a la presó, però pels lacistes, que no mereixen que en Sánchez els furti el goig de viure. No per mi, que, recordin, m’importa un pebrot. Lliures o tancats, el que jo penso d’ells no canviarà. Com diu algú al protagonista de la darrera novel·la d’Eduardo Mendoza: mira, Rufo, els delictes prescriuen, però les putades no.