Ayuso té nòvio

Ayuso té nòvio. És una d’aquestes notícies que comença a llegir un d’amagatotis, mirant aquí i allà a veure si algú t’observa, resistint-te a reconèixer que passaves per allà i que allò de la crònica rosa no va amb tu. Però vas i ho admets. Ho llegeixes amb una mica de vergonya perquè, és clar, aquí venim a escriure de política i d’economia i de vegades a discutir les teories de Krugman i de Max Weber, i allò del nòvio d’Ayuso a Eivissa sembla qüestió lleugera, pròpia de ‘jorgejaviers’ i ‘belenestébans’. I en menys del que un tarda a assaborir el primer xarrup de cafè encapsulat, el que de veritat t’has begut és la notícia sencera i aquesta imatge de la presidenta agafant del coll el seu nòvio, com Escarlata O’Hara s’aferrava al capità Butler, plantant-li un petó dels de fosa a negre i ‘the end’. És igual si s’és d’esquerres o de dretes. La força centrífuga del personatge t’arrossega cap a alta mar i no hi ha atracció gravitatòria sobre la Terra que et torni a la vora, fins que no has llegit tres declaracions de la presidenta i vist un parell de vídeos seus a Youtube.

La presidenta de la Comunitat de Madrid deu estar que ho flipa. Mirar-se cada matí al mirall, saber-se focus de burles i mems, tractada a trets per la premsa i l’oposició, esmorzar-se diàriament amb una facècia, enginyosa o xavacana, sense que se l’arribi a prendre del tot seriosament, per, tot seguit, en aquells últims segons abans de sortir de casa i acomiadar-se d’ella mateixa –o del seu reflex–, en aquest vist i no vist previ a agafar les claus i volar a Eivissa, aturar-se a pensar que ha guanyat àmpliament unes eleccions, s’ha pixat en Pedro Sánchez i en Pablo Casado (bé, i en Gabilondo, el pobre), ha expulsat Pablo Iglesias de la política, els mitjans afins la citen com a «referent» i «model» (el model Ayuso) i s’ha llançat un nòvio guapot (no guapo, però sí guapot), amb el qual se’n va a Eivissa i s’oblida de la mascareta, perquè Madrid és llibertat i és Espanya dins d’Espanya. 

Ayuso representa el triomf absolut de la generalitat, de qui mai va estar entre les més brillants de la seva classe però tampoc, imagino, en el pilot dels matussers, tot i que del malnom no se salvava, aquest tipus d’alumnes de l’EGB que te’ls veus a la televisió, 25 anys després i penses: «Mira, si és aquesta». No sé ella, però endevino el que jo diria davant aquest mateix mirall, en idèntiques circumstàncies: «Olè, el meu cony moreno». Això és empoderament i les altres coses tonteria. I no obstant, no hi ha lector de Pareto que s’atreveixi a votar-la, com tampoc a discutir el seu èxit devastador.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Allà cap a la dècada del 1980, un professor de la Facultat de Ciències de la Informació de la Complutense es preocupava d’ensenyar-nos, cada matí, les diferències entre l’important i l’interessant. Ens obligava a escriure en un foli a dues columnes, al nostre judici, la pel·lícula més important i la més interessant; el llibre més important i el més interessant; l’obra musical més important i la més interessant. I en aquest full en blanc s’entremesclaven amb boli Bic, en una i una altra columna, ‘Ciutadà Kane’ amb ‘La guerra de les galàxies’; el Quixot amb alguna novel·la de Henry Miller o Bukowski; Beethoven amb Siouxsie & the Banshees. Diversos dies després de fer el mateix exercici, el professor (Enrique de Aguinaga es deia) venia a dir-nos que el Periodisme consistia a conjugar les dues columnes, amb preferència sobre el que havíem posat en el costat de l’important, tot i que sense oblidar l’interès general, preferència habitual de no pocs ciutadans sobre el que a ulls de la classe política i periodística es considera realment essencial, des del punt de vista informatiu. Així s’entén que l’important ens havia de servir per anar per la vida i exercir l’ofici de periodista i l’interessant per fer d’aquesta una cosa més plàcida i suportable.

Vist amb la perspectiva de gairebé quatre dècades després, en aquell exercici d’estudiant els indults anunciats per Pedro Sánchez als condemnats pel procés apareixerien en una columna i Ayuso i el seu nòvio en l’altra. L’important i l’interessant. Per més que anteposi la concòrdia a la indignació que en una part de la societat espanyola genera la probable excarceració dels sentenciats, l’assumpte amenaça amb desplomar la popularitat del president del Govern. Mentrestant, Isabel Díaz Ayuso, que també estaria cridada a fer coses importants, ja que governa, prefereix decantar-se per l’interessant, pel trivial i d’estar per casa, les canyes a les terrasses d’Eivissa i besar a la madrilenya. És digne d’estudi això: mai l’important va fracassar davant tanta irrellevància i mai, en els últims 40 anys, s’havia premiat de tal manera la volatibilidad de l’intranscendent. Amb la proximitat d’anar aparcant les mascaretes, almenys ens quedaran els petons. De l’important, el principi del final de la pandèmia, ja en parlarem en millor ocasió.