Rescat és autorescat

Després del president, que exerceix les seves prerrogatives amb moderació i gasta un discurs ambivalent per estalviar-se intromissions, vinguin de Waterloo o de Lledoners, el pes pesant sobre qui es posaran els ulls de l’atenció pública és el conseller d’economia, Jaume Giró, que pertany al ‘top ten’, sinó al ‘top five’, dels catalans amb alta, significativa i brillant trajectòria. El seu currículum, en aquest sentit, pesa més que els de tots els altres junts, inclòs el del seu superior jeràrquic. El respecte que aquest fet ha d’inspirar tant en els seus col·legues com en els seus interlocutors més o menys llunyans és, d’entrada, una carta de presentació immillorable per al Govern. Tot indica que, al contrari d’Elsa Artadi, sempre ha sabut quin era el seu lloc i que un no s’havia de ficar on no el demanaven, i menys encara per agreujar els problemes o boicotejar les solucions en comptes de facilitar-les. La significació del fitxatge en l’orientació del Govern es fa evident quan observem que ha sigut criticat sobretot des de les files de JxCat. Tot i que el vicepresident nominal sigui Jordi Puigneró, també de baix perfil polític per molt fidel a Puigdemont que se li consideri, Aragonès no es podria haver estrenat amb un número dos més hàbil i qualificat i, per tant, millor avalador de la nova etapa.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Si Pedro Sánchez s’atreveix per fi a firmar mesures de gràcia, els primers temps del govern Aragonès-Giró, es podran dedicar sense gaires problemes avui previsibles al rescat de l’economia catalana, és a dir, a salvar el doble ‘gap’ de la desorientació del país i la patacada econòmica. Les possibilitats hi són. El missatge, si va acompanyat de fets, serà creïble. I només d’aquesta manera, demostrant que el Govern fa la seva feina, i ho fa bé, tot i que sigui independentista, podran contribuir al rescat de la situació. Si tenim en compte que el desprestigi de l’independentisme s’ha guanyat a pols a l’etapa Quim Torra i que no és menor entre els propis que entre els estranys, haurem de concloure que en això, en el rescat, en la utilitat real i mesurable de l’acció governamental, arrelen totes les possibilitats d’autorescat dels dos partits corresponsables de les destrosses.

A primera vista, i potser perquè les negociacions han sigut tan dures que han apaivagat les ganes d’enfrontar-se, els acords de fons semblen tan sòlids que han conduït al silenci més vergonyós de tots aquells, més nombrosos del que sembla, que havien confiat en JxCat i Puigdemont com a baluard i garantia de confrontació permanent. Més que d’un procés convertit en fantasmagoria per no reconèixer el fracàs ni al cap dels anys d’haver-se produït, l’estabilitat del Govern dependrà de la variable de les relacions amb el PSOE, condicionades pel temor de Pedro Sánchez a perdre la Moncloa en mans de la dreta i l’extrema dreta. La previsió de dos anys de relativa calma no és per a res estúpida, i menys si els Comuns hi col·laboren com amb Torra. Més endavant, amb les eleccions generals, s’obriran diversos escenaris, entre els quals cal comptar amb una envestida dels radicals de JxCat ara marginats en nom d’un –segons ells– impúdic pragmatisme neoautonomista. Però també, en aquest cas, cal comptar més amb un canvi d’aliances que amb una nova, extemporània i arriscadíssima dissolució del Parlament.