Negociacions de Govern

La muntanya va parir un ratolí

El pacte de les muntanyes, de tres mesos de gestació, rubrica un principi: el procés continuarà passant pantalles mentre no sigui derrotat a les urnes

3
Es llegeix en minuts
La muntanya va parir un ratolí

De cimera fallida en cimera fallida, amb ultimàtums encreuats i conats de ruptura, ERC i JxCat van segellar dilluns l’acord per investir Pere Aragonès com a nou president de la Generalitat i formar un Govern de coalició. El pacte es va forjar el cap de setmana, amb dues reunions de treball d’Aragonès i Jordi Sànchez en masies del Lluçanès i el Maresme, al cap de tres mesos de les eleccions del 14-F i només nou dies abans que sonés la campana d’una altra convocatòria electoral anticipada. Ha acabat passant el que havia de passar. L’independentisme suma i segueix: aconsegueix la majoria absoluta d’escons i, per primera vegada, de vots, vaig escriure el 16 de febrer.

 

El ‘relat’ –sempre presoners del ‘relat’ – no deixava cap més opció al bloc del procés. Havia acudit a les urnes per la falta de cohesió governamental, com va certificar Quim Torra el gener del 2020, però va continuar governant desunit durant més d’un any i ho continuarà fent ara. ¿Com podien explicar als seus votants que havent obtingut una «majoria històrica» en escons i vots per plantejar un altre «embat democràtic» a l’Estat eren incapaços de formar govern? Els seus líders, a més, són coneixedors de l’erosió que van patir a les urnes: ERC i JxCat van perdre més de 700.000 vots i, en termes plebiscitaris, el seu 51,3% representa només el 27% del cens electoral.

 

Des d’aquesta òptica, els analistes no només hem magnificat els desacords crònics entre ERC i JxCat, amb la CUP oficiant de mediadora, sinó que hem avalat l’escenografia independentista, jalonada de dies històrics i de ‘cimeres’. Per exemple, el terme ‘cimera’, que el diccionari defineix com una reunió de màxims dignataris, l’hem fet servir per revestir de transcendència els flirtejos negociadors en què alguns dels seus assistents anaven de farol. Ara, l’acord final, dictat per la lògica de les urnes –el canvi de signe de la presidència de la Generalitat en un govern paritari d’ERC i JxCat–, l’hem convertit en el pacte de les muntanyes, parafrasejant aquell part de les muntanyes de la cèlebre faula.

 

En efecte, Jean de La Fontaine ens relata la història d’una muntanya que feia uns crits tan forts que la gent del lloc esperava que donés a llum una ciutat més gran que París: «Elle accoucha d’une souris (‘va parir un ratolí’)». «C’est promettre beaucoup: mais qu’en sort-il souvent? / Du vent (‘promet molt: ¿però què surt sovint? / Vent)». El nostre pacte de les muntanyes, de tres mesos de gestació, no fa més que rubricar un principi: en una Catalunya empatada amb si mateixa, el procés continuarà passant pantalles, reescrivint ‘fulls de ruta’, mentre no sigui derrotat a les urnes.

 

Mentrestant, més enllà d’anàlisis saberudes, s’imposen unes dosis d’humor (no és patrimoni del ‘Polònia’). L’he estat aplicant en l’última dècada processista. Ja el 2012, en una tertúlia a TV-3, la moderadora ens va preguntar quan es produiria l’anunciat «xoc de trens» entre Artur Mas i Mariano Rajoy. La meva resposta: «No ho sé. L’únic que puc constatar és que amb la reforma laboral del PP, avalada per CiU al Congrés, en el meu cas, com a català i assalariat, m’han atropellat els dos maquinistes». Silenci al plató.

 

En una altra ocasió –una tertúlia de Catalunya Ràdio– acabaven d’entrevistar el llavors conseller i portaveu del Govern, Francesc Homs. Es preparava la consulta del 9-N del 2014. «¿Com acabarà?», ens van preguntar. Vaig recórrer a la saviesa popular per respondre: «Com la comèdia de Falset, que havia de començar a les vuit i és va acabar a les set». Silenci a les ones. Em vaig guardar al calaix una altra expressió de la zona: «Acabarà com la Fira de Flix: dues caixes i un canyís». Vist això, vaig quedar curt.

Notícies relacionades

 

Ara, apartat de les tertúlies, mantinc l’esperança; també, el sentit de l’humor. Espero que el nou Govern reprengui la via de la gestió, culmini la lluita contra la pandèmia, estableixi les bases de la recuperació econòmica, aposti pel retrobament entre els catalans i doni mostres de lleialtat institucional amb el Govern d’Espanya. Tant de bo que al president Aragonès no li passi com a aquell nen que vigilava un burro en una nòria: «–Iaio, iaio, el burro ha caigut al pou! –Tira-li palla, que d’aigua ja en té prou!». ¿Hem tocat fons?