L’altra vida dels músics

Em cau a les mans ‘Amor crónico’, les memòries del músic Chris Frantz, publicades fa poc per Libros del Kultrum. Només veint la foto de la coberta –un noi i una noia joves, estètica pop anys 80, discreta– em costa situar aquest nom. Llavors recordo l’entrevista que li va fer en aquest diari Rafa Tapounet i els identifico a tots dos, l’autor del llibre i la seva companya, com els altres membres de ‘Talking Heads’. Els que no són David Byrne. Em fa por que el bateria es dediqui a ajustar comptes amb el líder que els desdenyava –un cas típic en molts músics ressentits–, però començo a llegir i no: aviat m’adono que és molt més. A part d’escriure evitant tòpics, Chris Frantz fa una declaració d’amor a la seva música, a l’època en què van resplendir com a grup únic i a la seva dona Tina Weymouth, la baixista del grup, amb qui després va crear l’experiment ‘Tom Tom Club’. La lectura acaba sent, al cap i a la fi, com una bona cançó dels ‘Talking Heads’: tot i que hi hagi moments d’amargor i ràbia i algun despropòsit surrealista, tot s’explica amb lucidesa, sentit de l’humor i una sensació de proximitat autèntica.

Mentre llegia ‘Amor crónico’, de vegades m’aturava per escoltar els ‘Talking Heads’ i això em va fer pensar en David Byrne. Més enllà de les picabaralles de grup, Byrne ha demostrat que té set vides com a artista i no ha parat de crear en tots aquests anys. Com ell, els músics que tenen la capacitat d’allargar el talent en el temps –Bowie, Costello– solen rebre molta més atenció, però de vegades també és interessant fixar-se en el que fan aquells que van deixar de tocar professionalment, com Chris Frantz i tants d’altres. Penso, per exemple, en una altra icona dels anys 80 a Nova York: John Lurie. Actor fetitxe de Jim Jarmusch, músic de jazz experimental amb els ‘Lounge Lizards’, fa anys que es dedica a la pintura. Ara, a més, protagonitza una docusèrie a HBO, ‘Painting with John’, on el veiem pintar mentre explica anècdotes del seu passat que li permeten filosofar sobre la vida. Tot és molt reposat i fàcil, gairebé lent, exactament com la seva manera d’actuar i de tocar música. Se’n diu personalitat.