Al mateix lloc que fa un any

Està a punt de caure el teló. En el Barça gairebé tothom sabia que seria forçosament una temporada de transició i el que ara es digereix pitjor és l’evidència que la que ve també ho serà. Han passat moltíssimes coses però en gairebé tots els nivells la situació del club és al mateix lloc que a l’inici de temporada.

Únicament són una veritable novetat els jugadors, pràcticament nens, que s’han incorporat al primer equip. Bartomeu se’n va anar, i es va emportar dissorts i errors; Laporta ha portat un vent que potser es convertirà en un corrent d’aire fresc; però haver-hi, hi ha el que hi havia. ¿Ho dubten? No sabem si Messi seguirà, ignorem si no abjurar de la Superlliga comportarà el càstig de no jugar a Europa, el club segueix sense diners, no transcendeixen indicis sobre el projecte esportiu...

¿Seguirà Koeman?, ¿deixarà de sobrevolar la sobredimensionada ombra de Xavi, la capacitat del qual com a tècnic i com a gestor de complexitats és una absoluta incògnita?, ¿es materialitzarà l’adeu a diversos veterans gloriosos que encara tenint moments d’encert ja no tenen la força sostinguda necessària per superar els seus iguals de la Champions?

Laporta posa cara d’exigent, però es desconeix la distància entre el que vol i el que pot fer. No crec que sacrifiqui Koeman, que ni ha tingut resistència o coneixements per arribar tàcticament bé fins al final de la temporada ni ha sabut motivar l’equip en els moments més decisius. Però ha ajudat que Messi es recuperés, ha injectat molta qualitat jove i barata com si fos a l’Ajax, i ha sabut prolongar la carrera de l’encara imprescindible Busquets. 

El millor de l’holandès ha sigut la seva lucidesa inicial en vista del panorama: el Barça probablement hauria guanyat la Lliga si hagués portat l’accessible Depay quan es va decidir la sortida de Suárez, i si el també accessible Eric García hagués donat estabilitat a la defensa sense que s’hagués d’esperar que Araujo i Mingueza arribessin a poc a poc al to.

¿Què dimonis farà el Barça?

Però després a Koeman l’ha enfonsat l’esgotament prematur de Pedri, tot el temps que va trigar a trobar Griezmanla seva complicitat amb Messi, el dissortat pas enrere de Ter Stegen que va deixar en sec de fer miracles, la impossibilitat que De Jong fos alhora a dalt i a baix, i les irregularitats excessives de Dembelé, Dest i Sergi Roberto. Si la temporada que ve no s’insisteix en aquesta línia de treball, ¿què dimonis farà el Barça? I si la temporada que ve els vells del Madrid acaben sent més resolutius que els del Barcelona, ¿quins seran els nous passos de la transició?

Qüestió de cames

En relació amb Messi es poden fer les conjectures que es vulgui, però és molt difícil que desaprofiti la possibilitat d’aconseguir una Champions més. I és pràcticament impossible que Laporta pugui fer els mínims que el convencerien. Messi és molt barcelonista, ¿però fins a aquest límit? El club pot portar-li el seu amic Kun Agüero com esquer, però poc més. No té al seu abast oferir-li un canvi radical que posi punt final a l’atracció fatal que senten bastants dels seus companys d’insistir en l’error d’agradar-se en el domini intranscendent dels partits i la falta de tensió continuada corrent durant els 90 minuts de cada partit.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Hi ha una qüestió de cames i edat, però també hi ha una mala cultura adquirida. Dominar sense jugar ni intentar marcar, agafant-se petites seqüències de descans tot i que la pilota estigui viva, servia en temps en què després hi havia força i classe per demolir amb la pilota tot qui es posés al davant. Ara falla el segon i fer el primer no té sentit.

Potser hi ha barcelonistes que sàpiguen consolar-se amb el que fan les altres seccions o l’equip femení. Però n’hi ha majoritàriament que no. I per a ells la Copa no és pràcticament res. Això tanca un cercle, perquè aquí neixen contínues urgències històriques que no es resolen amb simples bones voluntats.