Deu anys, una cua i un monyo

Quan els historiadors escriguin d’aquí un temps, sense les presses dels que avui estan pendents d’audiències, ‘shares’ i altres mesuradors d’ingressos publicitaris, estarem en millors condicions de saber què és el que va passar de veritat en aquells dies tan transcendents per a la història d’Espanya. 

De moment, fins que els experts escriguin, se m’acut que aquells joves i menys joves del 15M van trencar l’ordre establert pel bipartit. En el fons no era l’ordre del bipartit, sinó dels que l’havien anat promovent. Aquells joves de la Puerta del Sol tenien preocupacions d’adults, madurs; pensaven que era l’hora que aparegués la segona Transició, que era lícit discutir l’obsolescència del sistema, la desigualtat, el model d’Estat, de la monarquia, dels privilegis dels transitaris i els errants professionals.

Però era molt. Qüestionaven ni més ni menys que l’‘establishment’. Per això, res millor que crear contrapesos contrafets. No era acceptable consentir que un moviment creat des de baix ho trenqués tot, per això, van conspirar per crear alguna cosa des de dalt en vista de la debilitat i poca resistència dels seus instruments del bipartit, PP i PSOE. Així va néixer Ciutadans. L’experiència catalana de Ciutadans els va semblar suficient per crear un partit que equilibrés els errors de l’statu quo.

Notícies relacionades

Una campanya en prosa

Una denúncia que val una presidència

En aquests dies de celebració, més diria de commemoració, deu anys després, interessen els aspectes capil·lars de Pablo Iglesias i es pretén de manera malintencionada comparar el declivi i desaparició de Ciutadans, el seu invent, amb el descens i desgast de Podem, però no. 

Podem és filla del 15M, va néixer de baix a dalt, del poble. Ciutadans és producte del poder i la democràcia enganyada pot patir el seu fracàs.