Camí del desastre

Eren factibles dues grans majories, la d’esquerres amb el PSC, ERC i ECP i la independentista amb ERC, Junts i la CUP, les dues amb 74 escons, però aquesta amb 84.992 vots menys. Només ERC podia triar i va optar per la majoria independentista.

Tenint en compte la gravetat de la situació general de Catalunya, així com la inexistència des de feia molts mesos d’un Govern capaç de governar, era imprescindible que els partits elegits per ERC, la força hegemònica d’aquest bloc, assumissin la seva responsabilitat i pactessin en poc temps el programa i composició del nou Govern.

El calendari existeix

L’elecció de la Mesa del Parlament i de la seva presidència ja van manifestar que el clima d’entesa entre ERC i Junts no havia millorat, ja que Junts vivia malament haver perdut per primera vegada la seva condició de líder i a ERC l’angoixava que fos tan petita la diferència al seu favor. Formalment es va acceptar que el nou president fos Aragonès i que la presidència del Parlament recaigués en la persona que Junts escollís. I així va ser quant al Parlament, però la presidència de la Generalitat, avui, gairebé dos mesos després, està pendent.

ERC i la CUP van signar un acord de govern en pocs dies, però Junts en queda al marge. Malgrat les reiterades declaracions d’ERC favorables a una negociació ràpida i eficaç, Junts ha insistit en la preferència de fer un pacte serè, profund i estable i no ser esclaus del calendari. Però el calendari existeix, i el dia 26 de maig, si no hi ha nou president, es convocaran de forma automàtica noves eleccions.

No sabem gairebé res del contingut del possible pacte en temes tan importants com la salut, l’educació, les polítiques socials, la lluita contra l’atur, la recuperació econòmica, etc. Sí que ens expliquen les discrepàncies: el paper del Consell per la República i el seu cap, Puigdemont; la posició conjunta que els dos partits han de defensar al Parlament espanyol, tot i que ERC té 13 diputats i Junts 4, i en l’assignació de conselleries.

Divisió a Junts

També es va fent pública la divisió de Junts: una part vol pactar i governar per mantenir poder i càrrecs i una altra prefereix repetir les eleccions per recuperar l’hegemonia. Jordi Sànchez va assumir que ERC governés en solitari i amb el seu recolzament des de fora mentre que Carles Puigdemont acaba de dir que no regalaran sense compensacions els quatre vots que necessita Aragonès. En efecte, la suma d’ERC, la CUP i ECP queda a quatre escons de la del PSC, Vox, Cs i el PP, que hi votaran en contra.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Aquest galimaties ha quedat una mica difuminat per la campanya electoral madrilenya i pel final de l’estat d’alarma. Però les conseqüències són molt perjudicials per a la ciutadania: seguim en una situació greu respecte a la pandèmia; el món econòmic, industrial, comercial i laboral té infinites reclamacions i propostes pendents sense que la Generalitat les atengui; el cansament i el desànim regnen entre la gent, i unes noves eleccions es veuen com un desastre. ¿Algú pot creure que un Govern en minoria serà fort i eficaç? ¿Algú s’imagina que els dos grans partits independentistes podran recuperar la confiança, el respecte i la lleialtat mútues? Potser haurien d’obrir la porta a la majoria d’esquerres i fer front amb empenta i sensibilitat a la complicada realitat.

Tanmateix estem abocats a eleccions: ERC i Junts ja no poden ni volen governar junts, ERC no vol pactar res amb el PSC i el PSC només desitja la presidència. ECP, per evitar noves eleccions, negocia el recolzament a ERC sempre que Junts en quedi al marge, i la resta de partits ni opinen. Les dues pròximes setmanes assistirem a unes falses polèmiques que tindran un únic objectiu, fer recaure en els altres la responsabilitat de la convocatòria electoral per guanyar algun vot més. El PSC confia a continuar sent el primer partit i a millorar el nombre de votants; ERC, a mantenir i incrementar el lideratge del sector independentista, i Junts, a recuperar l’hegemonia d’aquest sector. No serà, doncs, sorprenent que amb aquestes ambicions, legítimes dins de cada partit però insubstancials respecte a les angoixes ciutadanes, la gent passi de votar. L’anunciat acord de mínims entre els independentistes demostra l’allargament d’aquesta agonia interminable.